La definició d’allò que s’entén com a “interferència antropogènica perillosa amb el sistema climàtic” en relació amb l’Article 2 del Conveni UNFCCC implica judicis de valor. La ciència, en aquest aspecte, pot ajudar a adoptar decisions amb coneixement de causa, en particular proporcionant criteris per decidir quines vulnerabilitats es podrien considerar “clau”.
Les vulnerabilitats clau poden estar associades a un gran nombre de sistemes climàtics sensibles, com el subministrament d’aliments, les infraestructures, la salut, els recursos hídrics, els sistemes litorals, els ecosistemes, els cicles biogeoquímics mundials, els mantells de gel o els modes de circulació oceànica i atmosfèrica.
Els “cinc aspectes preocupants” assenyalats en el TIA continuen constituint un marc viable per a l’estudi de les vulnerabilitats clau. En el present treball, aquests aspectes es consideren més preocupants que en el TIA. Molts dels riscos s’identifi quen aquí amb un grau de confi ança més alt. Alguns seran més grans, segons les projeccions, o es faran presents amb augments menors de la temperatura. La relació entre els impactes (el fonament dels “aspectes preocupants” del TIA) i la vulnerabilitat (inclosa la capacitat d’adaptar-se als impactes) actualment es coneix de manera més detallada.
Això és conseqüència d’una identificació més precisa de les circumstàncies que fan especialment vulnerables els sistemes, sectors i regions i a una evidència creixent del risc d’impactes de gran magnitud a una escala de temps de segles.
- Riscos que amenacen sistemes únics i amenaçats.Existeixen més proves i més clares que hi ha hagut impactes del canvi climàtic sobre sistemes únics i vulnerables (com les comunitats i ecosistemes polars i d’alta muntanya), amb un major nivell d’impactes negatius a mesura que la temperatura s’incrementa més. Les previsions indiquenamb un grau de confi ança més alt que en el TIA, que hi haurà un major risc d’extinció d’espècies i de danys alsesculls de corall a mesura que augmenti la temperatura. Amb un grau de confi ança mitjà, al voltant del 20-30 % de les espècies vegetals i animals estudiades tindrien un major risc d’extinció si l’augment de la mitjana mundial de temperatura superés els 1,5-2,5°C per sobre dels nivells de 1980-1999. Hi ha més seguretat que un augment de 1-2ºC de la temperatura mitjana mundial respecte els nivells de 1990 (aproximadament, 1,5-2,5ºC respecte de l’era preindustrial) comportaria importants riscos per a nombrosos sistemes únics i amenaçats i, en particular, per a nombroses regions de gran biodiversitat. Els coralls són vulnerables als canvis tèrmics i la seva capacitat adaptativa és baixa. Segons les projeccions, un increment de la temperatura del mar en superfície d’aproximadament 1-3ºC augmentaria la freqüència de casos de decoloració de coralls i seva mortalitat a gran escala, a menys que aquestes espècies desenvolupin una major adaptació tèrmica. Les projeccions indiquen també una major vulnerabilitat de les comunitats indígenes de la regió àrtica i de les comunitats que habiten en illes petites.
- Riscos de fenòmens meteorològics extrems. Les respostes a certs fenòmens extrems recents revelen un nivell de vulnerabilitat major que el que assenyala el TIA. Ha augmentat el grau de confi ança pel que fa a la major freqüència de sequeres, onades de calor i inundacions, així com els seus impactes adversos.
- Distribució d’impactes i vulnerabilitats. Existeixen marcades diferències entre regions, i les d’economies més dèbils solen ser les més vulnerables al canvi climàtic. Augmenta l’evidència que s’agreujarà la vulnerabilitat de determinats grups, com els pobres i els ancians, no només en països en desenvolupament sinó també en els desenvolupats. A més, cada vegada hi ha més evidència que en les àrees en latituds baixes i menys desenvolupades el risc és superior, com en les zones seques i els grans deltes.
- Impactes totalitzats. Els benefi cis nets inicials del canvi climàtic en termes de mercat serien màxims per un nivell d’escalfament menor que en els resultats del TIA, mentre que els danys serien majors amb magnituds d’escalfament superiors. Segons les projeccions, el cost net dels impactes d’un major escalfament augmentaria amb el temps.
- Riscos de singularitats a gran escala. Amb un grau de confi ança alt, un escalfament mundial al llarg d’uns quants segles implicaria una contribució de la dilatació tèrmica a l’augment del nivell del mar que seria d’una magnitud molt superior que la que ha estat observada durant el segle XX i comportaria la pèrdua d’extensions litorals i altres impactes associats. En comparació amb el TIA, s’aprecia més clarament que el risc que els mantells de gel de Grenlàndia i, possiblement, de la regió antàrtica, contribueixin a l’augment del nivell del mar sigui encara major, i podria tenir lloc en una escala de segles. Això és degut al fet que els processos dinàmics de gel de les observacions recents, encara que no estan inclosos en els models de mantells de gel contemplats en el QIA, podrien accelerar la pèrdua de gel.
Hi ha un grau de confiança alt que ni l’adaptació ni la mitigació aconseguiran evitar, per si soles, tots els impactes del canvi climàtic; tanmateix, poden complementar-se entre si i, conjuntament, reduir de manera notable els riscos del canvi climàtic.
L’adaptació és necessària a curt i llarg termini per afrontar els impactes de l’escalfament, fi ns i tot en els escenaris d’estabilització més prudents. Existeixen, de tota manera, obstacles, límits i costos que no són coneguts en detall. A llarg termini, un canvi climàtic sense mesures de mitigació superaria probablement la capacitat d’adaptació dels sistemes naturals, seminaturals i humans. Les dates en què es podria arribar a aquests límits variaran segons els sectors i les regions. Adoptar aviat les mesures de mitigació trencaria la dependència de les infraestructures d’utilització intensiva de carboni i reduiria el canvi climàtic i les conseqüents necessitats d’adaptació.
Molts impactes poden ser reduïts, retardats o evitats mitjançant mesures de mitigació. Els esforços i inversions en mitigació de les properes dues o tres dècades determinaran en gran mesura les oportunitats d’assolir uns nivells d’estabilització inferiors. El retard en la reducció d’emissions reduirà notablement aquestes oportunitats i incrementarà el risc d’impactes més greus del canvi climàtic.
Amb la finalitat d’estabilitzar la concentració de GEH a l’atmosfera, les emissions haurien d’assolir un nivell màxim i disminuir posteriorment. Com més baix sigui el nivell d’estabilització, més ràpidament hi haurà aquesta pujada i baixada.
A la taula 6 i a la fi gura 11 es resumeixen els nivells d’emissió necessaris per diferents grups de concentracions d’estabilització, així com l’escalfament mundial resultant en condicions d’equilibri i l’augment del nivell del mar a llarg termini per efecte únicament de la dilatació tèrmica. La cronologia i el nivell de mitigació necessaris per assolir un nivell d’estabilització de temperatures determinat tenen lloc abans i són més restrictius quan la sensibilitat climàtica és elevada.
L’augment del nivell del mar per efecte de l’escalfament és inevitable. La dilatació tèrmica prosseguiria durant molts segles un cop estabilitzades les concentracions de GEH amb tots els nivells d’estabilització examinats, i produïria un augment del nivell del mar molt més gran del projectat per al segle XXI. La pèrdua del mantell de gel de Grenlàndia podria contribuir en uns quants metres (més del que aportaria la dilatació tèrmica) si durant uns quants segles es mantingués un nivell d’escalfament superior a 1,9-4,6ºC respecte del nivell preindustrial. La gran magnitud de les escales de temps que comporta la dilatació tèrmica i la resposta del mantell de glaç a l’escalfament impliquen que l’estabilització de les concentracions de GEH a nivells actuals o superiors no estabilitzaria el nivell del mar durant molts segles.
Existeix un alt nivell de coincidència i abundant evidència que es poden assolir tots els nivells d’estabilització estudiats si s’implementen una sèrie de tecnologies actualment disponibles o que previsiblement es comercialitzaran en les properes dècades, suposant que hi hagi incentius apropiats i efi caços per al seu desenvolupament, adquisició, implantació i difusió i per fer front als obstacles corresponents.
Tots els escenaris d’estabilització estudiats indiquen que entre un 60-80 % de les reduccions provindria de l’abastiment i utilització d’energia i dels processos industrials i que l’efi ciència energètica té un paper essencial en molts escenaris. La inclusió d’opcions de mitigació respecte l’ús de la terra i la silvicultura, amb o sense CO2, confereix una major fl exibilitat i una millor relació efi càcia/cost. Uns nivells d’estabilització baixos requereixen inversions molt aviat i una difusió i comercialització substancialment més ràpides de les tecnologies avançades de baixes emissions.
Sense uns fluxos d’inversió substancials i una transferència de tecnologies efi caç, podria ser difícil aconseguir un nivell apreciable de reducció de les emissions. L’impuls al fi nançament dels costos incrementals de les tecnologies amb poques emissions de diòxid de carboni seria un element important.
Els costos macroeconòmics de la mitigació solen augmentar al mateix temps que la rigidesa de l’objectiu d’estabilització (taula 7). En determinats països i sectors, els costos variaran considerablement respecte de la mitjana mundial.
El 2050, la mitjana de costos macroeconòmics mundials de la mitigació necessària per assolir l’estabilització entre 710 i 445 ppm d’CO2-eq representa entre un augment de l’1 % i una disminució del 5,5 % del PIB mundial (taula 7). Aquests valors corresponen a una ralentització mitjana del creixement mundial anual del PIB de menys de 0,12 punts percentuals.
La resposta al canvi climàtic comporta un procés de gestió de riscos iteratiu que comprèn tant mesures d’adaptació com de mitigació i que té presents els danys, els cobenefi cis, la sostenibilitat, l’equitat i les actituds davant del risc en relació amb el canvi climàtic.
És molt probable que els impactes del canvi climàtic imposin un cost anual net que augmenti a mesura que ho facin les temperatures mundials. Les estimacions del cost social del carboni el 2005 indiquen una mitjana de 12$ per tona de CO2, però amb un total de 100 estimacions l’interval de valors és ampli (de -3$ a 95$/tCO2). Això es deu en gran part a diferències respecte les teories sobre la sensibilitat climàtica, lentitud de resposta a les proves tècniques, al tractament dels riscos i aspectes econòmics, als impactes econòmics i no econòmics, la inclusió de pèrdues potencialment catastròfi ques i les taxes de descompte. Les estimacions del cost global amaguen importants diferències en els impactes segons el sector, regió o població i, molt probablement, subestimen el cost dels danys, ja que poden incloure un gran nombre d’impactes no quantificables.
Un nombre limitat de resultats analítics inicials obtinguts d’anàlisis integrades de costos i beneficis de la mitigació indiquen que són aproximadament equiparables en magnitud, tot i que encara no es poden determinar inequívocament una trajectòria d’emissions o un nivell d’estabilització en què els beneficis superin els costos.
La sensibilitat climàtica és una incertesa clau en els escenaris de mitigació amb determinats nivells de temperatura.
L’elecció d’un determinat nivell de mitigació dels GEH i de l’escala temporal ha d’incloure una anàlisi comparativa entre els costos econòmics que comportaria una reducció més ràpida de les emissions en l’actualitat i els riscos climàtics a mitjà i llarg termini que comportaria una reducció més tardana.
Costa M.
L’objectiu principal del Programa d’ARM és millorar el tractament del núvol i la física de la radiació en els models climàtics globals, per tal de millorar les capacitats de simulació del clima d’aquests models. Per aconseguir aquest objectiu, els científics i investigadors de ARM a tot el món utilitzen les dades obtingudes continuament a través dels “ARM Climate Research Facility” (ACRF).
)
Imatges del programa Stellarium:
