Perquè el cel és blau

i els núvols són blancs?

Un conte, un secret…

Posted by Costa M. a 26 gener 2010


[…]

És que, si et dic la veritat, i que consti que jo no crec en el destí, però si en què ocorren coincidències, ella des de petita que ja pensava en els núvols… (que no vol dir que estigués als núvols!) …és una cosa molt especial, intentaré explicar-t’ho…

Mira, t’explicaré un secret que sap molt poca gent. No ho vagis explicant a tothom ara, eh?

Quan la Maria tenia 14 anys i se n’anava de viatge de final de curs de 8è d’E.G.B. a Mallorca (com tothom en aquella època, estic parlant de principis dels anys ’90), li va preguntar a la seva germana petita, que devia tenir uns 8 anyets:

– “Què vols que et porti de Mallorca?”

I la nena, tota sorpresa de què la seva germana li fes aquesta pregunta (ja que no acostumava a comprar-li regals…) s’ho va pensar durant uns segons, contestant despresa, abans que se’n desdigués del seu oferiment (ja que va creure que devia estar de molt bon humor per oferir portar-li alguna cosa de record), mentre mirava a la seva germana gran, i més pròxima per edat a ella que no per afinitat, com es pentinava, es maquillava i s’arreglava ben animada davant el mirall de l’armari de l’habitació de les noies de la casa, li va etzibar:

“Un tros de núvol” – i do!! clar, ella sols sabia que per anar a Mallorca hi aniria amb vaixell, però que per tornar tornaria amb avió. I com que la petita no havia pujat mai a cap, ignorava que això no era possible,  ja que pensava que es podien obrir les finestres i tocar els núvols! Imagina’t que innocent que era!!

Així que, la Maria tota sorpresa, es va girar cap a la petita tot pensant: “Com pot ser que no sàpiga una cosa tan evident?”.

–  Però escolta, hi com vols que te’l porti un “tros de núvol?!” – li va preguntar mig encuriosida mig molesta, ja que esperava una resposta molt més simple i que no li compliqués la vida… Al cap de vall ella li havia fet aquest oferiment gairebé per compromís, o per pena?, ja que veia que es quedaria tot l’estiu a casa avorrida i en canvi ella gaudiria de dues setmanes de viatge a Mallorca!

– Dons agafes un pot, d’aquí de casa, i quan estiguis a l’avió obres un momentet la finestreta, n’agafes una mica i tanques el pot desseguida. Així em podràs portar el “tros de núvol” a casa tal i com l’has recollit! – Va contestar, ben emocionada perquè ni ella es creia la gran idea que havia tingut!

“Déu ni do” – va pensar la Maria – “… no em podia haver demanat alguna cosa més “normal”? Qualsevol nen o nena de la seva edat m’hagués demanat un cosa material: una pilota, una samarreta, una ensaïmada, un joc, jo què sé… però “un tros de núvol”?… Aquesta nena ens ha sortit més rara…, ara vés com li explico jo que això no és possible?”

– Segur que no prefereixes una altra cosa, mira que et puc portar el que tu em demanis, eh? – va intentar convèncer-la.

– Mmmmhhh, no!… prefereixo “un tros de núvol” – va insistir l’esquitx.

– Podent demanar qualsevol altra cosa…  que innocent que ets!- va contestar, mig enfument-se de la innocència de la seva germana petita… – És que precisament això no t’ho puc portar…

– No? Perquè no?

– Dons perquè als avions no et deixen obrir les finestres… entre altres coses.

– Ah no? Bueno, és igual, tu l’obres un moment (sense que et vegi ningú) i m’agafes el tros de núvol amb el pot i ja està, no?

– Nooo!! com t’ho puc explicar… és que… no es poden obrir les finestres perquè no hi ha maneta per obrir-les!! Ho entens?

– Ah no? no és com en el tren? o el cotxe? … snif… snif… ;-(

– No és possible petita, què hi farem… jo ja t’ho portaria, però no es pot… A més, què et penses que recolliria amb el pot? què penses que et portaria?

– …..mmmmhhh dons no sé! per això vull que m’ho portis! per veure-ho de prop, a veure com és!… ara que… clar… tot plegat deu ser aire i aigua barrejat, no? o què és? M’ho expliques siusplaaau!?

– Dons ara que ho dius… no ho sé… suposo que sí, això que tu dius, però bueno ara no m’atabalis… que tinc molta feina, que encara m’he de maquillar… Va ves a jugar i no molestis… Ja et compraré el que jo cregui i ja està, vale?

“Vaja, quin rotllo” – se’n va anar amb la cua entre cames l’esquitx tota decebuda… – “Però jo quan sigui gran i vagi amb avió ja intentaré d’agafar un tros de núvol! perquè no ho acabo d’entendre això de no poder obrir la finestreta…”

Finalment, no sé si té importància saber que li va portar la Maria a la seva germana, però perquè no et quedis amb el dubte t’ho explicaré:

Tot va succeir una nit d’estiu (com en la cançó d’en Tomeu Penya) mentre la petita jugava molt avançat el vespre pel carrer amb els amics (cosa que ara ja no poden fer els nens d’avui en dia, per desgràcia!), va aparèixer la seva germana Maria des de la llunyania de la plaça del poble, i ella la va anar a abraçar corrent!

– “Ja has tornat? No ens havies avisat que tornaves avui!” – va dir-li tota emocionada i alhora encuriosida perquè al capdavall ella encara tenia l’esperança que li hagués portat el que ella desitjava…

– “Si! Hem tornat aquesta tarda i ara hem arribat al poble! Estic ben cansada! Per cert, vols que et doni el teu regal que et vaig prometre? o prefereixes que arribem fins a casa?”

– Vale! Dóna-me’l ara – va dir obrint els ulls tota emocionada…. – “què serà?… Què serà?…” – pensava emocionada

– Té!

La petita va obrir el paquet embolicat amb cura i va descobrir una samarreta amb un pallasso dibuixat al mig. Però va notar que no era una samarreta normal… perquè tenia relleu…

– Posa-te-la, ja veuràs… – va dir la Maria.

– A veure? Aaaaahhh que guay!! fa un soroll quan pitges el nas del pallasso!!

– Si! T’agrada?

– Si!! moltes gràcies!! – li va dir mentre anava corrent a ensenyar la seva samarreta nova als seus amics i amigues vespertins.

L’endemà al matí, lògicament, se la va voler tornar a posar… i va descobrir sorprenentment, tot jugant amb el seu amic de l’altre costat del carrer, que quan premia el botó sorollós sonava de tal manera que les orenetes semblaven contestar-li i volar sobre seu. I quan més el pitjava i quan més soroll feia amb la samarreta més se li acostaven cridant les orenetes!!

El seu amic i ella van estar imaginant durant dies com es podien arribar a comunicar amb les orenetes, les quals aviat marxarien perquè arribaria el fred i emigrarien a l’Àfrica, on s’estan millor a l’hivern.

I així va ser com va acabar aquell estiu del ’91: havent connectat amb la natura, si bé no de la manera que ella hagués desitjat, però d’una manera més factible o potser fruit de la imaginació de dos nens que jugaven al carrer a mig matí sota la llum del Sol, feliços i innocents, ignorant el futur que els esperava…

Quan vaig recordar això, no fa gaire i arran dels últims fets esdevinguts en aquests últims anys de la meva vida, vaig començar a creure que és ben cert aquell refrany que diu que “cadascú recull el que sembra” … potser trigarà més o menys temps, però al final pot ser que es compleixin alguns dels teus somnis si persisteixen al llarg del temps, i si de veritat són la teva passió…

Molts cops, després d’aquests record…  me n’han vingut d’altres al cap: com ara que el primer llibre que es va comprar la meva germana petita (amb els seus propis diners, i dins d’una gran llibreria molt important de Mataró, la “Robafaves” – la coneixes? – , va ser, i no cap altre, el “Quin temps farà?” de l’Alfred Rodríguez Picó (Ed. Proa, 1988)!! Això si que és una curiosa coincidència…

I és més, la petita “Polon” m’ha explicat que algunes amigues de la infància o de l’Institut, quan se les ha trobat ara de gran i els ha explicat en el que està treballant, es veu que li diuen:  “Ah si!! és que a l’Institut jo recordo que ja deies que tu volies ser dona del temps o coses per l’estil…”  n’hi ha per al·lucinar! perquè ella jura que no es recorda de tot això que li diuen les seves amistats… La veritat és que ja tot apuntava clarament cap on s’encararia el seu futur, i torno a repetir que no crec en el destí.

Tot hi això, no s’hagués imaginat mai que tindria tanta sort de poder treballar del que realment li agrada i l’ha motivada sempre! Alhora que l’ha preocupat, per exemple: “el canvi climàtic global: és inequivoc, antropogènic, imprevisible i oportú” i no se sap cap on ens portarà com a espècie humana que som i que domina, malgrat tot, per sobre de totes les altres. En definitiva, per això no podia haver escollit una professió millor que la que ara té. Veurem on la portarà, o com diria algú que cregués en el destí: “Veurem que li ha preparat el destí”.

La vida dóna moltes voltes!! no m’ho hauria imaginat mai!!

Ah!! I recorda… no li  expliquis a ningú tot això, si pot ser… d’acord??

[…]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: