Perquè el cel és blau

i els núvols són blancs?

La cimera de Copenhaguen: èxit o fracàs?

Posted by Costa M. a 12 Febrer 2010


“Lo prometido es deuda” … i com que em considero una persona de paraula (encara que vagi una mica tard),  avui us volia parlar una mica de la conferència a la que vaig assistir el dilluns 25 de gener a la Farinera Teixidor, la qual va ser molt interessant:

“Copenhaguen i el canvi climàtic: una valoració des de Catalunya”


a càrrec del Sr. Josep Garriga, economista especialista en canvi climàtic, director de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic entre el 2006 i el 2009; i presentada per el Dr. Josep Calbó, vicerector de Recerca i Transferència de la Universitat de Girona (el qual tinc l’honor que sigui un dels meus directors de tesi!!).

La veritat, la premsa d’aquests dies ha estat molt negativa al respecte, però després d’assistir a la conferència del Sr. Garriga ja no estic tan defraudada pel que respecta a la cimera de Copenhaguen… Una conclusió així en general és: val més concretar poc, que no concretar res! no creieu?


Conferència "Copenhaguen i el canvi climàtic: una valoració des de Catalunya" (font: http://www.patronatcatalunyamon.cat)

Primerament, la introducció del Dr. Calbó va servir per posar en context als assistents de “què és el canvi climàtic global”, el qual es pot resumir amb 4 paraules: el Canvi climàtic és INEQUÍVOC (segons l’últim informe de l’IPCC), ANTROPOGÈNIC (degut als gasos d’efecte hivernacle emesos per l’espècie humana en l’era de l’industrialització), INQUIETANT (ja que la tendència que apunten els models és preocupant, no pel planeta en sí, sinó per la espècie humana, sobretot en llocs concrets, els quals són molt vulnerables) i OPORTÚ (perquè dona la oportunitat de reflexionar sobre com fem ús dels recursos dels que disposem, de quin és l’impacte que tenim sobre el planeta Terra; i a part per buscar noves oportunitats econòmiques).

Pel que fa a la conferència en sí, Josep Garriga ens va fer una bona introducció pel que fa referència als antecedents de les reunions que s’han anat produint des de la primera al 1992 a la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro, a la qual tots els països van firmar ja que no es concretava res. Un total de 194 països es van poar d’acord amb la lluita contra el Canvi climàtic.

Llavors va seguir amb tots els antecedents (resumidament):

– 1997: Kioto

– 2005: quan EUA i la Xina no ratifiquen el protocol de Kioto (quan són els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle, un 70% del total), o sigui que Europa és qui “tira del carro” però només emeten un 17% del total, i saben que sense els altres països no es farà res per solucionar el problema.

-2007: Bali, on “tots” els països “firmen” que al 2009 es prendrà un acord a Copenhaguen.

-2009: Barcelona (vegeu entrada publicada fa uns dies)

La cimera de COPENHAGUEN era important perquè van assistir-hi tots els caps d’estat (de 140 països aprox.), això sí, després que Obama fes palesa la seva presència, ja que sinó en prou feines hi haguessin assistit uns 15 o 20 caps d’estat. En total es calcula que van assistir-hi uns 45.000 participants. El problema era que l’acord que havien de prendre no estava madur, i no es podia preveure que tots aquells caps d’estat es posarien d’acord en firmar tots el mateix, ja que hi havia massa interessos enmig.

Obama i Jiabao (fotografia de domini públic: wikimedia commons)

Segons Garriga, el qual va assistir a la cimera en persona, van ser la Xina, India i Brasil qui primer van intentar fer un acord a banda de la resta de països. A aquest grup finalment s’hi va sumar EUA (Obama havia intentat reunir-se amb el president de la Xina des de bon principi) i van aconseguir redactar un acord de 10 punts. Aquest document serà el que els altres països també acabaran per firmar, però com a un acord de mínims (excepte els països que sempre diuen “NO”(que tampoc no representene més del 1.7€): Bolivia, Cuba, Venezuela i Equador (principalment perquè viuen d’aquest recurs econòmics.

Garriga també va posar de manifest que caldria tenir un líder Europeu Unic (i no com ara que es van tornant els diferents caps d’Estat de la Unió Europea…) perquè així s’evitarien molts passos entremitjos i serien acords més potents, d’una Europa junta i no dividida en petits estats.

COP15 (fotografia de domini públic: wikimedia commons)

1era Conclusió: Per a els europeus, tal i com la premsa se’n va fer ressò, va ser decepcionant, ja que de molts acords als què pretenien arribar, finalment es va signar un acords de mínims. A més Europa com a entitat no va signar aquest acord, ja que només hi havia 3 representants (Merquel, Braun i Sarcozy) i no podien firmar un acord de nivell europeu sense fer una consulta als altres caps d’estat de la unió europea. D’aquí la mancança que esmentava de què fa falta un representant únic.

2a Conclusió: Acord fluix, poc concret, s’hi troben a faltar molts punts importants.

3a Conclusió: (i la primera positiva!) S’acorda que el Canvi Climàtic passa a ser el problema més important a nivell mundial, i que s’ha d’evitar que la temperatura global de mitjana no superi, com a màxim, 2ºC a la temperatura mitjana de la Terra de l’època pre-industrial. També es posen d’acord en què tots els qui firmin acceptin a seguir el que la ciència indiqui que s’ha de fer i que es deixin d’utilitzar recursos fòssils per a combustió (primer els països “rics” i després els “pobres”).

Les accions a emprendre són “voluntàries” per cada país, o sigui, que si un país fa accions voluntàries annexades a l’acord (Annex I pels països “rics” i Annex II pels “pobres) se li veurà recompensat econòmicament aquest esforç amb una quantitat elevada de diners.

Les accions voluntàries són diferents segons el tipus de país ja que no disposen dels mateixos recursos econòmics de partida. Per exemple, els països “pobres” podran proposar accions i seran finançades amb fons internacionals controlats per les Nacions Unides, fent-ne un seguiment posterior perquè els diners no caiguin en fons perduts, és clar.

A tall d’exemple, el Sr. Garriga va dir que per exemple la Xina farà un inventari de les emissions de gasos d’efecte hivernacle que emet com a país cada 2 anys (i això ja es pot considerar un gran avenç, ja que fins ara només n’ha fet un en tots aquests anys!). Val a dir que els països “rics” porten elaborant inventaris des de fa anys, i per això és important que un país com la Xina, amb la gran quantitat d’habitants que té es comprometi a fer-ne un com a mínim cada 2 anys.

I com a exemple encara més espectacular, a Copenhaguen es van comprometre a pagar a països (Sud-Americans, sobretot) que no desforestin i mantingui en bon estat els seus boscos, entre altres coses, ja que un 20% de les emissions globals provenen de la Deforestació (en contraposició a les emissions dels Transports mundials que en són un 15%, i a les quals s’hi dedica molt més pressupost i se li donava fins ara molta més importància).

Una altra qüestió interessant serà veure d’on surten aquests “Fons internacionals” que gestionaran les Nacions Unides, i més ara, en la crisi en que es veu submergida bona part del món. Una part sortiran directament dels pressupostos dels països “rics”, una altra bona part de les empreses privades que desenvolupen noves tecnologies i per última part sortiran del “Mercat Internacional” (drets d’emissions, etc..). És clar que també és molt discutible el que es considera un país “ric” del que no, i per això veureu que ho he posat entre cometes tota l’estona. Com a exemple us puc dir que Brasil, a priori considerat un país “pobre” ha anunciat que també col·laborarà en aportació econòmica tant en pressupost directe del país com en les empreses privades de noves tecnologies, ja que a Brasil li interessa que tot això funcioni, estratègicament.

Altres conclusions:

–          Els països europeus pretenien disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle als nivells acordats abans del 2020, però ara s’ha acordat que per l’any 2050, tal i com diu la ciència, s’arribi a emetre la meitat del que s’emetia l’any 1990. Això pels europeus significa reduïr la velocitat a la que es pretenia anar per lluitar contra el canvi climàtic.

–          En canvi pels Estats Units significarà portar la capdavantera, juntament amb la Xina i altres països emergents com l’India; cosa que farà que marquin ells la velocitat a la que es produiran els esdeveniments. (Això és així perquè els americans es decideixen a portar a cap accions quan saben quan els hi costarà, en canvi, la Xina tendeix a proposar accions poc concretes i llavors segons els diners que n’obtinguin en faran més o menys…, bé, són maneres de fer de cada país, les quals són difícils de canviar).

–          Altres motius pels quals es disminuirà la velocitat a la que s’emetran menys gasos d’efecte hivernacle són per exemple que els EUA necessiten més temps per a portar a terme els canvis necessaris dins el propi país. A més, concretament, per Obama en particular hi ha altres aspectes socials molt importants, com ara el sanitari i l’atur, que cal tractar i segons si els desencalla els problemes actuarà en conseqüència respecte el canvi climàtic. Creiem que Obama vol fer masses canvis molt profunds en la societat americana i massa de pressa, veurem què passarà…

Negociacions en el COP15 (font wikimediacommons)

Negociacions en el COP15 (fotografia de domini públic: wikimedia commons)

–          En definitiva, fins el 31/01/2010 els països que volguessin podien presentar propostes d’actuacions, i com sempre hi haurà les dues estratègies: els que presentaran propostes i els que s’esperaran fins a últim moment a moure fitxa…

Per tots aquests motius, des de la perspectiva europea es veu la cimera de Copenhaguen com a molt negativa, però també es pot interpretar com a un “petit pas endavant”.

A la reunió informal que es va dur a terme a Sevilla, època en la què ha agafat el relleu de la representació de la UE el President Zapatero, s’hi ha vist dues clares posicions:

–          La dels països més agosarats (aposten per reduir d’un 20% a un 30% les emissions): Anglaterra, França i Alemanya.

–          La dels que volen anar més a poc a poc (reducció d’un 10% de les emisions): Itàlia i Polònia

Segurament Europa acabarà dient que una de les seves accions serà disminuir en un 20% les emissions de gasos d’efecte hivernacle, però potser augmentaran la reducció a un 30%.

De moment, la pròxima reunió prevista és portarà a terme a Mèxic, però per contrapartida no serà dels caps d’estat, com a Copenhaguen, sinó que això suposarà més intermediaris en les negociacions i més retards en les accions a portar a terme internacionalment. D’altra banda els problemes han aparegut quan s’han reunit tots els caps d’estat, perquè fins llavors sempre s’havien reunit enviats com ara el Ministre d’Interior del país, els quals no feien més que allargar les negociacions, ja que tot ho havien de consultar amb el seu cap de govern corresponent.

A partir d’ara no tot canviarà. Ara hi ha diners pel mig i no s’hi val a dir “No Objections” als acords internacionals. Ara s’hauran de fer proposters d’accions de mitigació i d’adaptació. A Mèxic es decidirà el mecanisme de repartició dels diners del fons internacional, es crearan els criteris per com distribuir-los, de com es controlaran les accions que es facin, etc. El sistema ha canviat i tots ens hi hem d’adaptar.

Resumint molt tot aquest conflicte, com que tots els països no es posaran mai d’acord en un text únic, es podria dir que ara els que porten la “veu cantant” són els EUA i la Xina (els quals es necessiten mútuament econòmica i estratègicament, per dir-ho de manera ràpida, ja que la qüestió és molt profunda per debatre-la ara i aquí), i que el G-20 no farà res que el G-2 no vulgui; per tant, el que s’ha creat ha estat un acord de mínims i els països que hi estiguin disposats que “es mullin” i aportin propostes de millora per lluitar contra el canvi climàtic global.

Pel que respecta a CATALUNYA no existeix en el context d’aquestes reunions, ja que no és ni un ens internacional, ni una regió ni un país, legalment. Per tant, fins ara l’únic que ha pogut fer es apuntar-se a la xarxa de Regions del món per la lluita contra el canvi climàtic, la qual es va crear a Johannesburg.

La resta del món segueix altres estratègies, com per exemple:

–          Noruega: estalvien recursos fòssils per quan s’acabi el petroli

–          Veneçuela, Aràbia Saudí, Bolívia: volen cobrar per no vendre el petroli (tot hi que saben que s’acabarà).

–          I entremig hi ha els països que no estan en cap dels dos extrems i que aposten per estalviar petroli i també per no desforestar més.

La qüestió és que cada país ha de trobar les seves pròpies adaptacions per mitigar els efectes del canvi climàtic, ja que els interessos de cada país varien molt d’un a l’altre.

Els grans grups negociadors són:

–          Europa

–          EUA

–          Japó

–          Països de la OPEP (la Xina +178 altres països de l’Àfrica, Mèxic, Suïssa, “els que diuen no a tot”(Bolívia, Veneçuela, Aràbia Saudí, etc…))

És una pena que al final tot s’hagi de resoldre per la banda dels diners, però al capdavall les emissions són globals i el que compta és que s’han de reduir com sigui!

Les dades de l’IPCC del 2007 no enganyen (més de 2.500 científics s’han posat d’acord per escriure l’informe!), ara estem a uns 400 ppm de promig de concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera, i els experts diuen que molt probablement serà irreversible que la temperatura no augmenti més de dos graus sobre la mitjana planetària si se sobrepassen els 450-500ppm (que és menys del doble de la concentració pre-industrial – uns 330ppm).

Aquest fet és d’important rellevància, ja que si no se superen els 2ºC l’espècie humana podrà “tolerar” el canvi en el clima que es produirà, però si per contra se superen aquests llindars no sé sap amb seguretat què pot arribar a passar i quins danys poden produir-se a nivell mundial.

Pròximes dates importants:

–          2012: nou informe de l’IPCC (molt important per pressionar als polítics)

–          2013: tornar-se a plantejar els acords de Kioto (¿?) segons l’últim informe de l’IPCC.

–          2015: es revisarà tot, perquè hi haurà el nou informe de l’IPCC.

Fins hi tot hi ha qui diu que si tardem tant a lluitar perquè no augmentin aquests 2ºC, perquè no apostar ja per lluitar pels 3ºC! I també hi ha la vessant que optaria per 1.5ºC. la qüestió és que els polítics han d’aplicar el que diuen els científics, però clar, també hi ha altres temes socials que no es poden menystenir, per posar un exemple molt il·lustratiu: “en un país del “3er món” on el principal problema és la fam i la falta de recursos de la població, no es poden plantejar com mitigar els efectes del canvi climàtic pels efectes que tindrà això al cap de 20 o 50 anys, si l’esperança de vida d’aquesta mateixa població en prou feines arriba a aquests anys dels que estem parlant. Per dir-ho d’una manera més clara: com es poden preocupar pels problemes que conduirà en un futur el canvi climàtic si potser es moriran de gana demà passat”.

La vida és així de dura, i si els països “rics” no comencen a actuar i a ajudar als “pobres” a avançar cap a un futur més prometedor… al final potser tots ens quedarem sense futur, ni prometedor, ni tolerable, i potser ni habitable!

A tall d’exemple, algunes de les sol·lucions que hi hauria, a part de disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle serien: evitar la deforestació, augmentar l’eficiència tant en la producció de l’energia elèctrica com en el seu transport i ús (segons l’informe d’Energia Mundial, es creu que al 2030 dues terceres parts de les fonts d’energia que utilitzem actualment seran obsoletes), emmagatzemar el diòxid de carboni (en llocs on actualment s’està explotant petroli, com per exemple Noruega, en comptes d’utilitzar aigua del mar per fer sortir el petroli ho han substituït per el diòxid de carboni liquat. Un altre exemple seria injectar-lo liquat a les mines de carbó i sellar-les, actualment a León hiha una planta on s’hi faran probes, ja que s’ha d’assegurar que el gas liquat no torni a sortir! I un altre exemple més proper: als pous de petroli de davant les costes Tarragonines s’està estudiant com emmagatzemar-lo, perquè en el fons no és perillós!), deixar d’utilitzar el carbó com a font d’energia (ja que el 50% dels EUA encara l’utilitzen i el 80% a la China i a l’India) perquè que no és tan eficient com altres carburants o altres tècniques de producció dl’energia, etc…

Resumint dons, les sol·lucions que s’han de començar a posar en marxa, inclouen tres grans grups:

1er. Estalvi (en el consum d’energia, etc.)

2on. Eficiència (en l’ús d’aquesta energia, en el transport i en la generació, ja que tècnicament hi ha possibilitats per fer-ho)

3er. Emmagatzemar-lo (com a gas liquat).

D’aquí un temps, amb perspectiva, es veurà si Copenhaguen ha estat un fracàs o no… a més que com ja s’ha explicat, tot depèn del punt de vista amb el que es mira…


Documents adjunts:

Cimera de les NNUU: l’Acord de Copenhaguen

DeclaraciKLIMAFORUM

Altres links referents a la cimera de Copenhaguen:

http://co2penhaguen.ning.com/

[COP15] Fracàs a Copenhaguen? No! Fracàs a la cimera

La desorganització i els pobres resultats contrasten amb el comportament de la societat civil

http://www.sostenible.cat/

[COP15] Pacte de mínims a Copenhaguen

L’acord final no és vinculant ni recull objectius de reducció de les emissions

Article de Ramón Arribas, Director del CADS

Links relacionats amb la conferència:

http://www.patronatcatalunyamon.cat/pcm-web/sala_premsa/nota100126-forum-internacional-girona.htm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: