La influència del Corrent del Golf en les temperatures terrestres

El nom d’aquest corrent oceànic prové del Golf de Mèxic, l’àrea on s’origina. El Corrent del Golf duu aigua càlida des del Carib fins a les costes d’Europa Occidental a través de l’Atlàntic Nord.

Gràcies al corrent del Golf, Europa gaudeix d’un clima molt més càlid del que a priori li tocaria per la latitud en què està situada, especialment a l’hivern. Així, les costes de les Illes Britàniques, Escandinàvia o el Benelux es veuen no només alliberades del glaç sinó que tenen les gelades com un fenomen excepcional, essent-hi la forma normal de precipitació la pluja.

Les illes Lofoten, a Noruega, disfruten de temperatures molt més altes de les que li correspondrien per la seva latitud

Per comparar-ho amb altres continents, Barcelona està a la mateixa latitud que Nova York, on la neu hi és un fenomen freqüent a l'hivern, amb una mitjana mensual de temperatura de només 0,5ºC al gener, quan a Barcelona la temperatura és de 9ºC de promig.

La ciutat del Quebec, a una latitud equivalent a la de París, pateix més de 4 mesos d'intensa gelada, amb una mitjana de –11,5ºC al gener. Una mica més amunt, al voltant dels 50º de latitud nord, la presencia de ciutats és ja gairebé inexistent tant a América del Nord com a l'Extrem Orient, mentre que moltes de les capitals europees hi són localitzades sense patir gaire problemes per raons del clima (Londres, Brussel•les, Amsterdam, Berlín, Praga...).

Finalment, al voltant dels 60º, que correspon a la latitud de les capitals escandinaves, amb prou feines hi ha poblaments importants als altres continents. Ni Islàndia ni les illes Fèroe, malgrat estar als confins del cercle polar àrtic, coneixen un clima especialment fred a l'hivern, si bé l'estiu no hi és massa més càlid. El corrent del golf els proporciona climes humits, ventosos i amb poca oscil·lació tèrmica.

 

A l'Hemisferi Sud, Buenos Aires i Montevideo, les capitals més meridionals d'Amèrica del Sud gaudeixen d'un règim tèrmic sensiblement semblant al de Barcelona tot i estar situades 7º de latitud més a prop de l'Equador: a 34º, que en el nostre cas correspondria ja a Àfrica. Anàlogament, Wellington, capital de Nova Zelanda, té una mitjana anual que no arriba a 13º, tot i estar situada a la mateixa latitud de Barcelona.

Imatge de la pel·licula: "El día de mañana", i les dues següents són imatges de la pel·lícula "Una veritat incomode"

Al Gore tenia raó: tothom qui ha vist “El día de mañana” s’ha preguntant-se si és possible que passi una cosa així; que en una d’aquestes paradoxes que té la vida, precisament ara, quan a tot arreu es parla de l’escalfament global, l’hemisferi Nord sucumbeixi a una nova edat de gel, i encara més, que això succeeixi en un breu període de temps. Podria passar? Doncs alguns científics pensen que sí. Encara que sens dubte, no amb la immediatesa ni amb l’extrema intensitat que presenta la pel·lícula.

 

Les teories referides als canvis ràpids del clima han guanyat interès en els últims anys. Allunyant-se de la concepció que els períodes glacials i interglacials que dominen l’evolució climàtica de la Terra se succeeixen de manera gradual, els descobriments de la paleoclimatologia han determinat que canvis ràpids en el clima ja s’han produït en èpoques passades. Entre fa uns 12.800 i 11.500 anys, la Terra es trobava immersa en un escalfament global que es va interrompre en només uns anys (entre 7 i 50 anys) i que va fer descendir uns quants graus la temperatura mitjana a Europa, l’event es coneix com a Younger Dryas.

 

Qui va ser el culpable d’un canvi tan sobtat (1 generació humana!)? Doncs s’associa i es diu que va ser degut a la interrupció dels corrents oceànics de l’Atlàntic Nord que determinen bona part del clima dels continents que banya. A primera vista, el procés sembla senzill. La calor procedent del Sol que rep l’equador viatja cap als pols a través de corrents d’aire i d’aigua. Un dels corrents d’aigua més importants és la circulació termohalina, que a través del corrent del Golf transporta aigua superficial càlida i salada cap al nord, cosa que confereix a Europa un clima més benigne del que li correspondria per la seva latitud. A mesura que el corrent va guanyant camí, es refreda i guanya densitat respecte a l’aigua que l’envolta, de manera que la immensa columna d’aigua s’enfonsa i inicia un llarg camí que la portarà de tornada a latituds més baixes.

 

La interrupció del corrent del Golf, cosa que podria estar succeint a conseqüència de la penetració d’immenses quantitats d’aigua freda i dolça procedents del desglaç de les glaceres àrtiques a causa de l’escalfament global, podria revertir la tendència ascendent de les temperatures i fer-les descendir uns graus en una o dues dècades, cosa que tindria conseqüències econòmiques nefastes i que repercutiria en molts aspectes de la nostra vida quotidiana.

 

Així dons, ens preguntem: succeirà? I és aquí on entrem en un terreny pantanós. Els models que intenten predir el clima del futur són molt compexes i han de tenir en compte una infinitat de paràmetres i interaccions, de vegades difícils de calcular, difícils d’introduir i fins hi tot desconeguts. Un concepte nou com “l’enfosquiment global“, en què amb prou feines hi ha uns quants científics treballant-hi i que sosté que la radiació solar que arriba a la Terra s’està reduint a conseqüència de la creixent presència de núvols i partícules que contaminen l’aire, cosa que podria fer canviar completament els resultats d’aquests models. Dades subtils que fan que les prediccions científiques resultin de vegades contradictòries.

 

Davant d’això, tenim un sol fet evident, les temperatures mitjanes de la Terra estan augmentant. L’escalfament global és una realitat. Però a la ciència li queden moltes preguntes per respondre: “què passarà el dia de demà?”. El nostre continent serà més fred? Serà més fosc? O serà més àrid? La predicció perfecta no es troba a les nostres mans, i això resulta preocupant, i més quan la possibilitat de que es produeixin canvis bruscos en un període inferior al que dura una generació humana no és desestimable. Per això cal que tota la comunitat científica d’aquest àmbit treballi globalment (tal i com ho està fent a través de l’IPCC per exemple) per intentar fer prediccions el més acurades possibles per tal de prevenir o mitigar els possibles efectes adversos que podrien tenir aquests canvis per la població mundial. I perquè no pensar en positiu? les prediccions també poden servir per potenciar els canvis positius que es poden donar en un futur, sobretot per intentar millorar les condicions dels països més desafavorits.

Estat dels embassaments

Diàriament, a la web de l’Agencia Catalana de l’aigua (ACA) s’actualitza la gota amb informació de l’estat dels recursos hídrics de les conques internes de Catalunya.

A més, si consulteu el document de l’estat dels embassaments (que trobareu a la mateixa pàgina web) podreu consultar les dades de les reserves de les conques internes de Catalunya i les de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que s’actualitzen cada dia. També podreu consultar les pàgines que fan referència a la ubicació, les característiques, els nivells i els volums embassats dels embassaments a Catalunya. A mostra d’exemple podeu observar l’estat de l’embassament de susqueda en comparació a la mitjana dels últims 10 anys:

IMATGES IMPRESSIONANTS

Un amic m’ha enviat una adreça web on hi ha imatges  molt impactants de diverses matèries, i concretament hi ha un apartat que s’anomena “Bellesa perillosa” (Dangerous Beauty) on hi ha fotografies de tormentes, tornados i altres fenòmens meteorològics extrems.

Aquí us deixo una mostra de les que m’han agradat més:

Espero que us agradin!!

Si en voleu més: amolife.com

El clima mediterràni

El clima mediterrani és un clima de transició entre el clima temperat i el clima subtropical i tropical. El clima mediterrani es caracteritza especialment per un règim amb un dèficit hídric durant l’estació càlida de l’any. D’altra banda, durant els mesos d’hivern (l’estiu austral) pot arribar a glaçar. Les precipitacions anuals són intermèdies, oscil·len entre els 250 i 800 mm generalment.
Així doncs, el clima mediterrani és una barreja de clima temperat amb característiques tropicals, cosa que el fa enriquir-se d’elements de la flora d’ambdues latituds. Té un estrat arbustiu i lianoide molt desenvolupat, d’herència tropical, que enriqueix el bosc i el fa atapeït i de vegades fins i tot impenetrable. El fullatge dels arbres i arbustos es manté viu tot l’any, estalviant així una excessiva producció de material vegetal, molt costós de fer per estar ple de defenses. Aquestes defenses poden ser de tipus físic (fulles esclerofil·les, és a dir, dures i resistents a la deshidratació, agullons, pilositat…), químic (fulles aromàtiques, pudents o verinoses) o biològic (secretant substàncies per alimentar a petits insectes depredadors que mantenen lliure de plagues a la planta). Són estratègies desconegudes en el món temperat i que barregen les del món tropical humit (fulles perennes) i sec (fulles xeromorfes, espinescents, aromàtiques, atractores de formigues).

Localització
Dins dels climes del món, el mediterrani ocupa relativament molt poca superfície i sempre en el costat occidental dels continents entre els 30 i 45 graus de latitud al nord i sud de l’Equador, ja que en la banda oriental les pluges d’estiu són molt importants.

La localització intermèdia entre la zona subtropical i la temperada fa que durant l’estiu les altes pressions dominin i les pluges o siguin absents o només ocasionals. La resta de l’any hi poden penetrar els fronts de pluges de la zona temperada occidental.

A més de tota la conca mediterrània (i àrees properes) també tenen clima mediterrani parts de l’extrem sud d’Àfrica, de l’oest d’Austràlia, de Xile, de Califòrnia i Oregon.

Les illes macaronèsiques es consideren plenament mediterrànies pel que fa al règim de precipitacions encara que el règim de temperatures sigui subtropical.

La influència pluviomètrica mediterrània arriba fins l’Afganistan, però ja dins d’un clima d’estepa o subdesèrtic.

El total anual de pluja oscil·la entre un mínim d’uns 200 litres (ex: Almería) a ultrapassar els 1.000 litres (Gènova o Algesires). En tots els casos la precipitació d’estiu no és suficient per cobrir l’evapotranspiració de les plantes.

Precipitació

En general les precipitacions totals augmenten de sud a nord en l’hemisferi nord i a l’inrevés en el sud. També augmenten amb l’altitud de l’estació per exemple a la serra andalusa de Grazalema les pluges anuals ultrapassen els 2000 litres tot i la manca de pluja a l’estiu.

La irregularitat pluviomètrica anual és molt marcada i oscil·la entre el 20 i el 50% en contrast amb els climes oceànics on acostuma a ser inferior al 15%.

Temperatures

Els hiverns relativament suaus són també característics. La classificació habitual americana considera que la temperatura mitjana del mes més fred ha de ser superior als 7 ºC. En la classificació agroclimatològica de Papadakis els hiverns mediterranis tenen glaçades lleugeres que permeten el conreu d’oliveres i en els casos de clima més suau els cítrics.

La temperatura mitjana d’estiu se situa entre els 20 i 26 ºC. En general, la temperatura mitjana en les localitats amb clima mediterrani oscil·la entre els 12 i 18 ºC.

Diagrama ombrotèrmic tipic del clima Mediterrani (la part groga representa el dèficit hidric que es produeix a l'estiu) Diagrama ombrotèrmic d'AgramuntDiagrama ombrotèrmic d'Alcoi

Els diferents ecosistemes mediterranis

No totes les zones mediterrànies del món són iguals. De fet, la influència del oceans i de les borrasques que tenen associades condiciona que la pluja caigui en diferents èpoques de l’any, malgrat coincideixi sempre que no sigui als mesos més càlids. Generalment, els màxims de pluges solen anar associats al solstici d’hivern, que és quan les borrasques de latituds fredes s’acosten cap a l’equador al retirar-se els potents anticiclons subtropicals.

En canvi, en els llocs allunyats de la influència oceànica, com passa a la part occidental de la conca mediterrània, les borrasques hi arriben molt desgastades i les pluges hivernals hi són escasses. Aleshores, les pluges més importants es donen en els equinoccis de primavera i de tardor, lligades a irrupcions d’aire fred en alçada. Són pluges derivades de masses d’aire inestables i no pas pluges provocades pels fronts associats a les borrasques. Això fa que la intensitat i la durada d’aquestes pluges sigui molt diferent. Les pluges frontals són pluges generalitzades que no acostumen a ser de gran intensitat, sinó més aviat suaus i continuades. En canvi, les pluges equinoccials solen ser d’una gran violència, localitzades, i que poden venir acompanyades de llamps, trons i calamarsades.

Les mediterrànies d’ultramar, és a dir, la costa de Califòrnia, la costa de Xile central, les àrees de Sidney i Canberra australianes, i la franja costanera sud-africana vora Ciutat del Cap són el paradigma del primer cas comentat, on la influència oceànica dóna lloc a pluges concentrades a l’hivern principalment. Tanmateix, Sudàfrica i Austràlia estan influïdes pels ciclons tropicals, de manera que a l’estiu poden produir-se algunes precipitacions.

Molts dels esdeveniments històrics tan geològics com climàtics han determinat la distribució i riquesa actual de la flora mediterrània. Cada àrea de les diferents mediterrànies del món ha tingut el seu passat peculiar, però es pot dir que l’evolució de la flora ha estat des del principi separada en dues grans àrees: les terres de l’hemisferi sud i les terres de l’hemisferi nord.

Així, Austràlia, Sudàfrica i Sudamèrica presenten moltes plantes properes, que deriven d’una flora pretèrita única que poblava Gondwana. Famílies senceres de plantes tenen una repartició eminentment austral (proteàcies, podocarpàcies, ericàcies, restionàcies, mirtàcies, etc.) amb gran diversitat de gèneres i d’espècies que de cada continent són endèmics. Això és així degut al relatiu aïllament que han patit aquestes terres un cop separades fa tants milions d’anys (només trencat per alguns fenòmens migratoris transoceànics i per la connexió ara fa 5 milions d’anys de les dues Amèriques), fet que ha promogut una forta especiació i ancianitat de la flora (un exemple d’això podria donar-se amb la repartició dels gèneres de coníferes, on retrobem el representants més antics com Podocarpus, Araicaroa, Weñwotsjoa. Fitzroya o Larix americà en àrees australs, i els més nous com Pinus, Abies, Picea, Larix en àrees boreals). També és força simptomàtic que la família de plantes en flor o angiospermes més arcaica estigui confinada a l’hemisferi sud (Winteràcies).

Erica arborea

En canvi, Nord-amèrica, Europa i Àsia són profundament diferents. De fet, les coses que tenen en comú són més dirigides a l’absència que a la presència de grups afins (manquen famílies tropicals i australs). Àsia concentra els representants més arcaics de la flora boreal (seguint l’exemple posat de les coníferes, gèneres paleoendèmics com Ginkgo, Ephedra, Cryptomeria, Metasequoia, etc.). També és el centre de màxima diversitat de molts gèneres i famílies repartits per l’hemisferi nord com Fagus, Cupressus, Taxus, Magnolia (que d’altra banda és la família d’angiospermes més primitiva de l’hemisferi nord). De fet, es pensa que Àsia ha estat un dels principals punts d’especiació de la flora boreal, i on l’efecte de les últimes glaciacions ha estat més atenuat.

Detall de la fulla de Gingko

Amèrica del Nord i Europa han tingut una història recent que ha marcat profundament la vegetació actual. La flora terciària, esponerosament selvàtica, va sucumbir a les glaciacions, deixant pas als elements més septentrionals de la flora, adaptats al fred i la neu. Però malgrat tot, tot i que es pot dir que la duresa i tenacitat del mal temps va ser equiparable en ambdós continents, la sort que van patir les seves plantes va ser discordant.

Amèrica del Nord, degut al moviment horitzontal de les seves plaques tectòniques, té una orogènia en sentit vertical, que va seguint el meridià de la terra. Això va permetre el desplaçament latitudinal de la seva flora en àrees refugi que es trobaven a més o menys alçada, i va preservar de l’extinció nombroses espècies.

Europa, degut al moviment vertical de les seves plaques tectòniques, té una orogènia en sentit horitzontal, que va seguint el paral·lel de la terra. Això va interrompre el desplaçament latitudinal de la seva flora, aïllant-la en indrets minúsculs relictuals (on les glaciacions no tenien tant efecte per raons microclimàtiques), donant lloc a l’extinció de nombroses espècies.
Un exemple de la conseqüència final de tot això és que existeixi quasi el doble d’espècies dels gèneres Quercus i Pinus a la petita àrea californiana mediterrània (d’uns 150 mil Km²) que en tota Europa (d’uns 6 milions de Km²), on es barregen climes tant diversos com el mediterrani, temperat, o boreal.

Adaptacions morfològiques i fisiològiques de les plantes mediterrànies

El clima mediterrani presenta unes restriccions acusades per a la vida durant l’època d’estiu. La manca de precipitacions conjuntament amb les elevades temperatures produeixen unes condicions de gran demanda d’aigua per a les plantes.

El potencial d’evaporació que presenta l’atmosfera és molt elevat. Qualsevol planta que no tingués cap mecanisme per aturar l’aigua que contenen els vasos conductors de la planta provinents de les arrels de seguida quedaria xuclada i dessecada. És per això que totes les plantes, no només les mediterrànies, tenen unes comportes que s’obren i tanquen anomenades estomes, i que es troben a totes les fulles. Són les boques per on la planta transpira, fotosintetitza de dia, i respira de nit (per manca de llum).

Imatge d'un estoma a una fulla de tomatera

Aquestes comportes en el cas de les plantes del nostre clima, estan molt ben regulades, i protegides d’una excessiva calor i dessecació per pèls i criptes (cavernes) que les posen al raser. Això fa que durant les hores més càlides i els dies més secs, els estomes estiguin tancats, i així evitin excessives pèrdues d’aigua que podrien deixar sense ella a fulles i arrels.

L’aigua es important per que no es perdin les parets vegetals de la fulla, les plantes han desenvolupat més estratègies. D’una banda, han enfortit i impermeabilitzat les fulles amb un teixit molt resistents anomenat esclerènquima, que impossibilita la partida d’aigua que no sigui pels estomes. És per això que les fulles amb aquest tipus d’adaptació s’anomenen fulles esclerofil·les. D’altra banda, per evitar un excessiu escalfament del teixit vegetal en les hores que la planta no transpira (cal pensar que quan es transpira hi ha una pèrdua neta d’energia calorífica i això redunda en una refrigeració activa de la fulla), la fulla redueix la seva superfície absoluta i també redueix la relació que té amb el volum de la fulla (relació superfície/volum que té el seu òptim en les formes esfèriques o bé cilíndriques). Això fa que les fulles de la planta siguin petites i aplanades o bé llargues i cilíndriques (o bé recorbades com el romaní).
Una altra adaptació a l’excés de temperatura és el recobriment per una densa capa de pèls blancs i llanosos que aïllen a la planta de les temperatures extremes i reflecteixen els rajos solars, evitant així el màxim l’aborció de calor.

Fulles i flors de romaní

Una adaptació extrema que tenen les plantes de climes àrids és la suculència. Aquest és un fenomen que presenten moltes famílies diferents de plantes crasses (cactàcies, agavàcies, crassulàcies, Asclepiadàcies, Bromeliàcies, Liliàcies, etc.). Totes elles tenen la característica de presentar un gran reservori d’aigua que engruixeix tiges i fulles, tornant-les al tacte toves i turgents.

Crassula ovata

Aquest magatzem d’aigua proporciona a la planta una relativa autosuficiència i la prevé de llargues èpoques de sequera. A més a més, aquestes separen en el temps les dues fases de la fotosíntesi (captació de CO2 i captació de llum). Això les hi permet poder tenir tancats els estomes de dia (no cal tenir-los oberts per què captin llum les clorofil·les) i obrir-los de nit per emmagatzemar el CO2 que l’endemà servirà per poder acomplir la fotosíntesi. L’avantatge d’obrir els estomes de nit és que la temperatura és més freda i pertant la demanda de transpiració disminueix, evitant així pèrdues excessives d’aigua.

Canvi a l’horari d’estiu

La matinada del Diumenge 29 de març de 2009, com cada últim cap de setmana de març de cada any, caldrà avançar els rellotges per passar de l’horari d’hivern a l’horari d’estiu. A les 2:00 h. de la matinada s’ha de canviar l’hora a les 3:00 h. O sigui, que aquest dia en realitat passarà a tenir 23 hores.

Així dons, ens allunyarem una hora més a l’hora del meridià de Greenwich, passarem a GMT+2 (a 2 hores del Sol). Molts rellotges actuals fan el canvi de forma automàtica, per exemple, el rellotge dels ordinadors.

 

ORÍGENS DEL CANVI HORARI

El canvi horari es porta a terme dues vegades l’any, i el seu objectiu és l’estalvi energètic aprofitant més la llum solar.

Es va començar a adoptar durant la Primera Guerra Mundial. Els països aliats van posar en pràctica aquesta idea per estalviar energia, encara que no va ser de manera uniforme, i finalment es va abandonar a la finalització de la Segona Guerra Mundial.

No va ser fins que un altre problema global va fer que es tornés a instaurar. Durant la crisi de 1973, també anomenada “Crisi del Petroli”, alguns països van adoptar el canvi d’horari de manera habitual per tal de disminuir el consum d’electricitat i estalviar energia.

El canvi d’horari d’estiu està més estès als països situats a més latitud en els dos hemisferis.
En blau	S’utilitza
En tronja	Ja no s’utilitza
En vermell	Mai s’ha utilitzat

 

Actualment hi ha 75 països que apliquen l’ horari d’estiu, tant a l’Hemisferi Nord, com en els Tròpics i a l’hemisferi Sud.

País	Principi i final
Amèrica del Nord
EUA, Canadà, Mèxic St. Johns, Bahamas, Turks i Caicos	Comença: Primer Diumenge de Abril Finalitza: Últim Diumenge d’Octubre
Cuba	Comença: Dia 1 de Abril Finalitza: Últim Diumenge d’Octubre
Grenlàndia	Igual que EUA
Amèrica del Sud
Brasil	Comença: Primer Diumenge de Octubre Finalitza: Últim Diumenge de Febrer
Xile	Comença: Segon Dissabte d’Octubre – a mitjanit Finalitza: Segon Dissabte de Març – a mitjanit
Malvines	Comença: Primer Diumenge a partir del 8 de Setembre Finalitza: Primer Diumenge a partir del 6 d’ Abril
Paraguai	Comença: Primer Diumenge de Octubre Finalitza: Últim Dissabte de Febrer
Àfrica
Egipte	Comença: Últim Divendres de Abril Finalitza: Últim Dijous de Setembre
Namíbia	Comença: Primer Diumenge de Setembre Finalitza: Primer Diumenge d’Abril
Àsia
La majoria dels estats de l’antiga URSS	Comença: Últim Diumenge de Març Finalitza: Últim Diumenge de Octubre
Irak	Comença: Dia 1 de Abril Finalitza: Dia 1 de Octubre
Israel	Comença: Primer Divendres de Abril Finalitza: Primer Divendres de Setembre(aproximat, ja que ho decideix cada any)
Líban, Kirguizistan	Comença: Últim Diumenge de Març Finalitza: Últim Diumenge d’Octubre
Mongòlia	Comença: Últim Diumenge de Març Finalitza: Últim Diumenge de Setembre
Palestina	Comença: Primer Divendres a partir del 15 de Abril Finalitza: Primer Divendres a partir del 15 de Octubre(aproximadament)
Síria	Comença: Dia 1 d’Abril Finalitza: Dia 1 d’Octubre
Iran	Comença: Primer Dia de Farvardin Finalitza: Primer Dia de Mehr
Europa
Unió Europea UK Rússia	Comença: Últim Diumenge de Març a la 1 AM. Finalitza: Últim Diumenge d’Octubre a la 1 AM
Oceania
Australia –  Australia del Sud, Victoria, Territori Capital Australià , Nova Gales del Sud, Illa Lord Howe	Comença: Últim Diumenge d’Octubre Finalitza: Últim Diumenge de Març
Australia – Tasmània	Comença: Primer Diumenge de Octubre Finalitza: Últim Diumenge de Març
Fiji	Comença: Primer Diumenge de Novembre Finalitza: Últim Diumenge de Febrer
Nova Zelanda, Chatham	Comença: Primer Diumenge d’Octubre Finalitza: Tercer Dissabte de Març
Tonga	Comença: Primer Dissabte d’Octubre Finalitza: Primer Dissabte a partir del 15 d’Abril
Antàrtica
Antàrtica	La península antàrtica (estació de Palmer) utilitza la zona de temps de Xile. La base britànica de Rothera, no utilitza el sistema d’estalvi. La resta de las bases dels EUA, incloent la de McMurdo i l’Estació del Pol Sud Amundsen-Scott es regeixen per l’hora de Nova Zelanda.

ÉS REALMENT BENEFICIÓS EL CANVI D’HORA?

El principal motiu per realitzar el canvi d’horari és el d’estalvi d’energia, encara que no és l’únic. Amb l’avançament de l’hora al Març, “guanyem” una hora de llum diürna i endarrerim l’hora del capvespre, i amb això l’ús dels electrodomèstics es redueix de manera que el consum d’energia es menor durant aquests mesos.

Davant el dubte, la Unió Europea va encarregar a la consultoria “Research Voor Beleid” un estudi sobre els efectes del canvi horari. Les conclusions d’aquet informe van motivar a la UE a reafirmar-se a fer aquest canvi d’horari.

Per altra banda, també existeixen efectes no tan beneficiosos. El més comentat és la repercussió que té sobre el cicle orgànic dels humans, encara que la majoria dels experts opina que es tracta d’una cosa temporal, fins que el cos s’acostuma al canvi d’horari.

El cert és però, que no només es veuen afectades les persones, sinó també els animals que no “hi entenen de rellotges” i així molts treballadors del primer sector que han de mirar d’adaptar-se com poden a aquest trasvals que els suposa dos cops l’any haver de canviar l’hora.

Segons un estudi de la companyia Philips (2007), el canvi d’horari té conseqüències negatives per a un de cada quatre espanyols ja que provoca trastorns del son, cansament i dificultats per llevar-se.

L’estudi, que ha pres una mostra de 1.830 ciutadans d’entre 18 i 55 anys, revela que el 40% prefereix el canvi d’horari d’estiu que el d’hivern, tot i que només el 14% el qualifica de “molt molest”.

L’endarreriment d’una hora de rellotge avança l’albada però també la posta de sol i té conseqüències negatives per a una part de la població. Al 23% d’enquestats li provoca alteracions del son, mentre que el 21% i el 20% asseguren, respectivament, que se senten cansats i que els costa llevar-se al matí.

El canvi d’hora afecta tots els països membres de la Unió Europea, d’acord amb una directiva comunitària que va entrar en vigor el 2003, i representa un estalvi energètic del 5% a l’estat espanyol, segons l’Institut per a la Diversificació i l’Estalvi de l’Energia (IDAE). Només algunes persones d’edat avançada dubten de l’eficàcia d’aquesta mesura, mentre que el 66% de la població ho veu bé.

De tot l’estat espanyol, els gallecs encapçalen la llista dels que acusen més els efectes negatius del canvi d’hora, en canvi els andalusos són els que se senten més “desperts” i, com els murcians, es mostren menys escèptics davant la mesura.

QUI REGULA ELS CANVIS D’HORARI?

La Directiva 2000/84/CE del Parlamento Europeo i del Consell, de 19 de gener de 2001, estableix que l’horari d’estiu es continuaria aplicant de la mateixa manera que la Vuitena Directiva 97/44/CE fins llavors en vigor.

El Reial Decret 236/2002, de 1 de Març, publicat al BOE del 2 de Març de 2002, estableix l’hora d’estiu a Espanya, al incorporar al ordenament jurídic espanyol la Directiva 2000/84/CE. En el que s’estableix implícitament que la norma anterior és d’aplicació indefinida.

23 de març: dia mundial de la meteorologia

Com cada any, la organització Meteorològica Mundial, els seus 188 membres i la comunitat meteorològica internacional celebren el dia Meteorològic mundial amb l’elecció d’un tema oportú. Aquest any el tema escollit ha estat:

“El temps, el clima i l’aire que respirem”

“Podrán cortar todas las flores, pero no podrán detener la primavera” *Pablo Neruda*

 

Avui a les 12.44h començarà la PRIMAVERA!!

Astronòmicament, comença amb l’equinocci de primavera i acaba amb el solstici d’estiu (al voltant del 21 de juny en l’hemisferi nord i el 21 de desembre en l’hemisferi sud). No obstant això, a vegades és considerada com els mesos sencers de març, abril i maig en l’hemisferi nord i setembre, octubre i novembre en l’hemisferi sud (primavera meteorològica).

Hi ha un augment progressiu de la temperatura. És el temps del desgel i de les precipitacions moderades, si bé depèn molt del clima de la regió. És l’estació del renaixement, on broten de nou les plantes caducifòlies. Molts animals comencen a aparellar-se en aquesta època. Per la floració de les plantes, és un temps d’al·lèrgia per a algunes persones.

Concretament, aquest any els experts auguren una primavera “complicada” pels al·lèrgics al pol·len, ja que les abundants pluges de la tardor passada situaran aquesta primavera com una de les tres més intenses dels 10 últims anys, segons el pronòstic de la “Sociedad Española de Alergología e Inmunología Clínica” (SEAIC).

En la següent figura es mostren els dos equinoccis com la intersecció de l’equador celest i l’eclíptica de la Terra. El Sol, en el seu moviment aparent, està al Nord o al Sud del pla equatorial a causa de la successió de les estacions.

 

 

Més dites i refranys sobre el temps

 A “petició” de’n Salvador, aquí us deixo unes quantes dites o refranys de mosques i mosquits:

Quan les mosques piquen i es llaven tres voltes les orelles els gats, aigua a grapats

Vol de mosquit, pluja tot seguit 

Matar una mosca per l’abril és com si ne matares deu mil

 

Aquí uns quants sobre com podem interpretar el vent:

El ponent la mou i el llevant la plou

El Llevant porta l’aigua al davant

Llevant fa?, per quatre dies n’hi ha

Llevant té una filla casada a ponent, quan ell la va veure, se’n torna plorant

Llevant, llevantó, a l’hivern dolent i a l’estiu pitjor

Llevant, xaloc i migjorn, llebeig, ponent i mestral, port i gregal, vet aquí els vuit vents del món

Quan bufi la tramuntana, no surtis amb la tartana

La tramuntana no és bona ni sana

Abril plujós, maig ventós

Vent de gregal, ni peix ni pardal

Vent de llevant, pluja a l’instant

Vent de llevant, porta aigua al davant; vent de llebeig, d’aigua no en veig

Vent de llevant, sol triomfant

 

 I finalment alguns altres d’interessants:

Boires pel Xaloc, prepara llenya per el foc

El setembre, s’enduu els ponts o eixuga les fonts

Hivern de molta gelada, molta fruita assegurada

L’aigua és bona quan hi ha eixut, si n’hi ha massa, tururut

L’arc de Sant Martí pel matí, pluja ací; per la vesprada, pluja passada

Lluna brillant, bon temps per endavant

Lluna tapada, boira o ruixada; lluna lluent, sequedat o vent

Lluna vermella, vent porta ella

L’octubre fred, mata el cuquet

Març marçot, mata a la vella a la vora del foc, i a la jove si pot!

Quan al cel hi ha ovelletes, a la terra hi haurà pastetes

Quan a l’octubre plou, el rovelló es mou

Si el mussol canta al gener, un altre hivern que ve

Sol blanc, senyal de fang

Sutge per la xemeneia, pluja a terra

 

i…. si l’hivern primavereja, la primavera hiverneja (ai quina primavera ens espera…!!)

Fins ara!! 

Les creences populars

Sovint diuen que els joves o els “nous científics” no ens fixem prou amb detalls de la natura que ens poden indicar el temps que farà… Aquí us deixo algunes creences populars que han sobreviscut al llarg del temps… Penseu que són certes? En sabeu més? No dubteu en escriure els vostres comentaris. Arc de St.Martí al matí Pluja Arc de St.Martí a la tarda Bon temps Boira matinal Bon temps Rosada abundosa Bon temps Posta de sol vermellosa Vent fort Fort tintineig dels estels Bon temps Nit molt serena a l’hivern Gelada Si el sol té halo Pluja Lluna plena amb corona o halo Pluja Lluna sortint colorejada Vent Si els cabells s’enreden Humitat o pluja Si la sal o la farina s’humitegen Humitat o pluja Si augmenta la mal olor de les clavegueres Tempesta o pluja Si les vespes es queden dins el rusc Pluja Si durant l’estiu es veuen moltes vespes Neu (a l’hivern) Els ànecs i les oques agiten les ales sense sortir de l’aigua Pluja Les vaques s’embesteixen les unes amb les altres Tempesta o pluja Si les orenetes volen baix Mal temps Els peixos del riu salten fora de l’aigua Mal temps Ramat inquiet i tossut Mal temps Galls cantant a deshora Mal temps Gripaus en els camins Pluja Aranyes amagant-se i allunyant-se de les teranyines Tempesta o pluja Gavines cridant i volant alt Mal temps Corbs volant junts i cridant Pluja o tempesta Ratpenats xocant contra les parets Pluja o tempesta Si es posa dreta la tija del trèvol Pluja Si el trèvol tanca les seves fulles en ple dia Vent Si els ensiams (a l’hort) s’obren en ventall Pluja Els gats fregant-se el morro sovint Pluja Forts dolors a les durícies Humitat o pluja Dolors reumàtics, nerviosos i operats Humitat o pluja Soroll de budells en l’home o els animals Pluja Si les orenetes volen alt Bon temps Carxofes obrin-se les fulles en la planta Bon temps

La teva opinió és important!

Ningú no posa en dubte que el sol és imprescindible perquè hi hagi vida a la Terra, al mateix temps que tothom assegura que un excés de sol sense protecció pot tenir efectes molt nocius per a les persones.

La llum solar ens proporciona efectes fisiològics positius, tal i com s’explica a l’entrada anterior a aquesta, però el que resulta clar és que actualment cal sospesar els avantatges i els inconvenients que té una exposició excessiva al sol sense protecció.

Què en penses??

Fins i tot, hi ha qui creu que en alguns casos estimula la síntesi dels neurotransmissors cerebrals responsables de l’estat anímic. Potser per això es relaciona els països càlids amb l’alegria i la gresca i els països freds amb la serietat i la depressió?? Sabeu si hi ha estudis que ho demostrin?? Digueu-hi la vostra als comentaris!!

Quin fototipus tens?

Des que naixem, tots tenim una capacitat d’adaptació al sol. Aquest és el nostre fototipus. Com més petita sigui aquesta capacitat (en tenen menys les persones de pell clara, o les persones pèl-roges), més reduïda serà la capacitat de resistir el sol.

Per tant, la resposta a una mateixa radiació serà diferent segons l’individu que la rebi.

Us proposo que segons la taula següent esbrineu quin fototipus teniu i si voleu podeu explicar si teniu uns bons hàbits de protecció solar, o pel contrari us agrada posar-vos ben morenos/es i/o a vegades us heu cremat.

 

Fototipus	Tipus de pell	Reacció solar
Fototipus 1	Pell molt clara. Ulls blaus. Pigues. Gairebé albins.	Eritema intens. Gran descamació. No es pigmenten.
Fototipus 2	Pell clara. Ulls blaus o clars. Cabell ros o pèl-roig.	Reacció eritematosa. Descamació. Lleugera pigmentació.
Fototipus 3	Pell blanca (caucasiana). Ulls i cabells castanys.	Eritema moderat. Pigmentació suau.
Fototipus 4	Pell mediterrània. Cabells i ulls foscos.	Lleuger eritema. Pigmentació fàcil.
Fototipus 5	Morena. Tipus India, Sud-amèrica, indostànics, gitanos.	Eritema imperceptible. Pigmentació fàcil i intensa.
Fototipus 6	Pell negra.	No hi ha eritema, però sí bronzejat.