Les marees lunisolars: Marees vives i marees mortes

Els efectes de les marees tant de la Lluna com del Sol es fan sentir al mateix temps sobre la Terra, i de les seves combinacions en resulten diverses situacions característiques. Considerem el cas més simple, en el que les declinacions d’ambdós astres respecte l’equador siguin zero. En la següent figura, es mostra la interacció entre les marees solars i lunars, tal i com serien vistes per un observador situat sobre el Pol Nord:

 a) Lluna nova, Luna en sizígia (conjunció), marees vives

b) Quart creixent, Lluna en quadratura, marees mortes

c) Lluna plena, Lluna en sizígia, Lluna i Sol en oposició, marees vives

d) Quart decreixent, Lluna en quadratura, marees mortes

 

Les proporcions relatives de mida i distància del Sol, la Lluna i la Terra s’han modificat per una major claredat (Brown et al., 1989).

El cicle complet dura 29,5 dies. En (a), conjunció, i (c), oposició (també anomenades conjunció superior i inferior, respectivament), les direccions de les acceleracions de marea lunar i solar coincideixen, llavors hi haurà plenamars més altes i baixamars més baixes que la mitjana. Aquestes són les marees vives. En (b) i (d), que són les quadratures, els eixos majors dels dos el·lipsoides d’equilibri són perpendiculars i resulten les marees menys acusades, les marees mortes. L’interval entre dos marees mortes (o vives) és de 14,75 dies. Es produeix així la desigualtat semi mensual.

Els canvis de les declinacions del Sol i la Lluna fan que les combinacions dels seus dos el·lipsoides de marea vagin variant, de manera que les marees vives i mortes presentin també fluctuacions al llarg dels mesos. La major marea d’equilibri que pot donar-se correspon a: la Terra en periheli (principis de gener), la Lluna en el perigeu, Sol i Lluna amb declinació zero, i en conjunció (serà l’any 6580).

 

Continuarà…

Teoria dinàmica de les marees

Inclinació de l’eix de la Terra

Influencia dels continents

Les marees en les costes

Corrents de marea 

Marees terrestres

Frenament de la rotació de la Terra

Predicció de marees: el mètode harmònic. Taules de marees. Tipus de marees.

Les marees Solars

Si hom considerés per separat el sistema Terra-Sol, amb un període orbital de 365.25 dies, obtindria un sistema de marees d’equilibri qualitativament idèntic al de les lunars. Les diferencies estan en els períodes associats a les varies fluctuacions i en el fet de què per estar el Sol tan allunyat, la magnitud de les acceleracions de marea solars són un 46% menors que les lunars, pel que fa que tinguin un efecte menor, però apreciable.

L’el·lipsoide d’equilibri produït pel Sol escombra la Terra en el mateix sentit de desplaçament de la nostra estrella, cap a l’oest, amb un període de 12.0 hores (el mateix que el Sol, clar). La declinació del Sol, nul·la en els equinoccis i màxima en els solsticis, produeix també desigualtats diürnes en les components solars de marea.

L’òrbita de la Terra al voltant del Sol és també el·líptica, amb una excentricitat de 0,017. Entre periheli i afeli hi ha una diferència de només un 4%, en canvi, és un 13% entre perigeu i apogeu.

Totes les parts de la Terra tenen la mateixa velocitat angular al voltant del Sol, però no estan a la mateixa distancia. Les que estan més lluny del centre de masses sentiran una acceleració de la gravetat menor a la necessària i les que estan a una distancia inferior sentiran una acceleració major a la necessària.

Si es fan alguns càlculs numèrics, s’obté que el semieix major de l’el·lipsoide és 24,4 cm major que el semieix menor. Però no s’ha d’oblidar que això és només la part deguda al Sol, que no s’ha considerat continents i que no s’ha tingut en compte l’ inclinació de l’eix de rotació de la Terra. La variació de l’altura del mar es pot aproximar per una sinusoide amb un període de 12 hores.

La diferència de longitud entre el semieix major i el semieix menor de l’el·lipsoide degut a les marees Lunars és de 53,6 cm. Per tant, l’amplitud de les marees Lunars és, aproximadament, dues vegades major que les de les marees Solars. I com en les marees Solars, la variació de l’altura del mar en un punt de la superfície terrestre es pot aproximar per una sinusoide. Aquesta vegada, el període és de 12 hores, 25 minuts i 10 segons.

Continuarà…

Les marees lunisolars: Marees vives i marees mortes

Teoria dinàmica de les marees

Inclinació de l’eix de la Terra

Influencia dels continents

Les marees en les costes

Corrents de marea

Marees terrestres

Frenament de la rotació de la Terra

Predicció de marees: el mètode harmònic. Taules de marees. Tipus de marees

Pertorbacions de les marees lunars

Les posicions i orientacions relatives de la Terra i la Lluna no es repeteixen exactament, ni cada dia lunar ni tampoc cada mes lunar, per l’existència d’altres fenòmens que fan que el sistema tingui una periodicitat més complexa. D’ells els dos més importants, que es manifesten en variacions de detall de la marea ja descrites són:

• La declinació de la Lluna respecte al pla equatorial:

L’òrbita de la Luna està inclinada respecte al pla de l’equador terrestre; l’angle que formen els dos plans és de  28º i aquest és el valor màxim de la declinació lunar, això és, de la seva altura angular respecte l’equador. El temps que tarda la Lluna en repetir la seva declinació respecte l’equador terrestre és de 28,2 dies, més llarg, dons, que el de la translació orbital Terra-Lluna, de només 27,3 dies. La declinació de la lluna varia entre -28º i 28º, i val 0º quan la Lluna està creuant el pla equatorial. Quan la Lluna té una declinació no nul·la, ja sigui nord o sud, les acceleracions en llocs oposats d’un mateix paral·lel són desiguals, i per tant també ho són les dues plenamars corresponents: aquest és l’origen de la desigualtat diürna. L’el·lipsoide d’equilibri que correspon a aquesta situació segueix tenint el seu eix principal a la línia que uneix els centres de la Terra i la Lluna, però no es simètric respecte l’equador.

Quan la Lluna té el seu angle màxim de declinació, el pla dels dos bombaments de l’el·lipsoide mareal està igualment inclinat respecte l’equador, resultant la màxima desigualtat mareal diürna, entre dos plenamars o dos baixamars consecutius. En latituds suficientment elevades, la desigualtat diürna pot ser tan acusada que de fet la “plenamar” més bixa (corresponent al pas de la Lluna per el meridià inferior del lloc) produeixi un nivell del mar inferior al de les baixes mars, resultant així el tipus de marea conegut com marea diürna.

La màxima declinació lunar (±28º), que como queda dit produeix la desigualtat diürna màxima, correspon aproximadament al pas de la Lluna per la vertical dels tròpics (latitud 23ºS i N), pel que es coneixen com a marees tropicals. Pel contrari, quan la Lluna travessa el pla equatorial i la desigualtat diürna desapareix, es parla de marees equatorials. Ambdues estan intercalades cada 7 dies aproximadament.

• La el·lipticitat de l’òrbita de la Lluna

L’òrbita de la Lluna al voltant del centre de masses comú amb la Terra no és circular, és lleugerament el·líptica, amb una excentricitat de e = 0,055. Varia així la distància entre els dos astres, i amb ella la magnitud de les forces generadores de les marees. Quan la Lluna està més pròxima a la Terra, en el perigeu, aquestes forces s’incrementen fins un 20% respecte al seu valor mitjà. I quan la Lluna està més allunyada, en el apogeu, les forces es redueixen en un altre 20% respecte la mitjana. L’ interval entre dos perigeus successius és de 27.5 dies.

Continuarà:

Les marees Solars

Les marees lunisolars: Marees vives i marees mortes

Teoria dinàmica de les marees

Marees terrestres

Frenament de la rotació de la Terra

Predicció de marees: el mètode harmònic. Taules de marees. Tipus de marees.

Les marees

He pensat que aquest tema us pot interessar tant com a mi em va interessar en el moment en què vaig començar a saber-ne més i més coses… Per tant, us aniré posant diversos posts aquests dies per anar introduint i aprofundint en aquesta temàtica tant interessant. Espero que us agradi!!

 

Una marea és el canvi periòdic de nivell del mar, produït principalment per les forces gravitacionals que exerceixen el Sol i la Lluna sobre les capes “fluïdes” de la Terra (hidrosfera). Quan aquest nivell és màxim s’anomena “marea alta” o plenamar, i quan aquest nivell és mínim s’anomena “marea baixa” o baixamar.

Dues marees altes successives estan separades per un període de temps de dotze hores i mitja, de manera que entre una plenamar i una baixamar passen sis hores i quart aproximadament. En els mars tancats o petits (com el Mediterrani) les marees són gairebé imperceptibles, però en els oceans i mars oberts, en canvi, hi pot haver diferències d’alguns metres entre la baixamar i la plenamar.

La influència gravitatòria solar pot augmentar o disminuir la intensitat de les marees. Pot originar marees vives si el Sol i la Lluna estan alineats (succeeix dues vegades al mes, en lluna nova –marea viva de conjunció- i en lluna plena –marea viva d’oposició), i marees mortes (quan la Lluna està en quart creixent i en quart minvant).

La pressió atmosfèrica també influeix, a vegades fins a 15cm o més; aquestes marees es denominen marees meteorològiques o baromètriques.

L’explicació completa del mecanisme de les marees, amb totes les periodicitats, és extremament llarga i complicada. Per tant, es començarà l’explicació mitjançant totes les simplificacions possibles i llavors s’anirà aproximant a la realitat suprimint algunes d’aquestes simplificacions.

Primer considerarem la Terra com a una esfera sense continents rodejada per una hidrosfera i no tenim en compte que gira al voltant del Sol en una trajectòria circular, ni la rotació. 

Quan un astre està en òrbita al voltant d’un altre, la força d’atracció gravitacional entre els dos ve donada per la llei de la gravitació de Newton:

 

 

Les marees Lunars

La Lluna gira al voltant de la Terra, però aquesta última no està immòbil. En realitat, tant la Lluna com la Terra giren al voltant del centre de masses de les dos. Aquest punt se situa a 4.670 km del centre de la Terra. Com que el radi de la Terra és de 6.366 km, el centre de masses es troba a uns 1.700 km de profunditat sota la superfície.

 

La figura anterior mostra el moviment excèntric de la Terra al voltant del centre de masses comú Terra-Lluna, tal i com ho veuria un observador situat sobre el Pol Sud i amb la Lluna ubicada sobre l’Equador. Cada punt de la Terra segueix una òrbita circular amb el mateix radi que la traçada pels punts S i C. (Brown et al., 1989)

 El moviment excèntric de la Terra és un moviment orbital, i és independent de la rotació de la Terra sobre el seu propi eix: no s’han de confondre. Igualment, l’acceleració centrífuga deguda al moviment excèntric, orbital, no ha de ser confosa amb l’acceleració també centrífuga i també d’inèrcia deguda a la rotació diürna del planeta; aquesta última acceleració depèn de la latitud, ja que la distància de l’eix varia amb el cosinus de la mateixa (Rω²cosλ), mentre que la deguda al moviment excèntric és igual a tota la superfície terrestre.

   

L’esquema anterior mostra l’origen de l’acceleració de marea a partir de l’acceleració centrífuga i l’acceleració gravitacional exercida per la Lluna. Donat que l’acceleració centrífuga en relació al centre comú de masses del sistema Terra-Lluna és la mateixa per tots els punts de la Terra, però l’atracció exercida per la Lluna no, obtenim una resultant, la inclinació de la qual està exagerada a la figura per oferir una major claredat. Aquesta resultant o acceleració mareal varia inversament amb el cub de la distància entre els cossos. (Brown et al., 1989)

Tots els cossos situats sobre la Terra sofreixen l’acceleració deguda a l’atracció de la Lluna. Aquesta atracció és major en els punts més pròxims a la Lluna, i menor en els més allunyats. Per altra banda, els cossos situats sobre la Terra experimenten, com s’ha discutit, una acceleració addicional d’inèrcia deguda al moviment excèntric de la mateixa. Aquesta competició, entre l’acceleració gravitatòria de la Lluna i l’acceleració centrífuga, és la que causa els moviments diferenciats de les masses d’aigua en regions diferents del planeta.

La següent representació és un esquema de la magnitud relativa de l’acceleració motriu en diferents punts de la superfície de la Terra. S’assumeix que la Lluna es troba directament sobre l’Equador (declinació zero). (Brown et al., 1989)

  

La competició es resol a favor de l’acceleració gravitatòria en regions pròximes a la Lluna, i a favor de l’acceleració centrífuga en les regions més allunyades. La resultant de les dues acceleracions s’anomena acceleració de marea (am), i depenent de la posició respecte la Lluna, pot entrar, ser paral·lela o sortir de la superfície de la Terra. L’acceleració de marea és la contribució de la presència de la Lluna al pes efectiu. Les acceleracions de marea son mínimes en les regions de major proximitat i allunyament de la Lluna: allà apareixen les marees altes, separades per un cinturó planetari entremig de marees baixes.

Cal denotar que no és l’acceleració de marea la responsable directa dels moviments de les masses d’aigua en una oscil·lació mareal, ja que aquesta acceleració no és en general paral·lela a la superfície de l’aigua (es a dir, no és localment horitzontal). En particular, en els punts de màxim allunyament i de màxima proximitat a la Lluna, la am és localment vertical, i per tant, no produeix desplaçaments horitzontals d’aigua. Li diem acceleració motriu (ah) a la part horitzontal de am a cada punt.

Suposem, per simplificar el mecanisme bàsic del fenomen, que la Lluna es troba en el pla equatorial terrestre, com succeeix cada cert temps. Al donar-se aquesta circumstància, les acceleracions de marea són aproximadament iguals en magnitud en els dos punts de cada paral·lel situats en els costats oposats de la Terra, tenint el seu mòdul màxim en l’equador. Les acceleracions motrius que resulten, de mòdul màxim en latituds mitjanes i zero a l’equador, farien que l’aigua es desplacés cap als punts més pròxims i més allunyats de la Lluna; s’establiria un estat d’equilibri (marea d’equilibri) produint-se un el·lipsoide mareal  amb els seus dos bombaments  en els punts X i Y de la següent figura (primera):

Així, paradoxalment, encara que les acceleracions motrius són mínimes en aquests llocs, cap a ells aniria l’aigua. En l’eix major d’aquest el·lipsoide d’equilibri coincideix amb la línia que conté els centres de la Terra i la Lluna, i l’el·lipsoide és en aquest cas simètric respecte a l’equador terrestre. En realitat l’el·lipsoide de la marea d’equilibri no es produeix per varies raons, que s’exposaran més endavant al parlar de la teoria dinàmica. 

Resumidament en la primera representació esquemàtica de l’el·lipsoide d’equilibri que prediu la teoria de l’equilibri la lluna està en declinació equatorial o nul·la, i en el segon cas la Lluna es troba en declinació màxima. En aquest últim cas, es mostra l’origen de la desigualtat mareal diürna deguda a la declinació lunar. Un observador situat en el punt Y experimentarà una marea d’amplitud superior a un altre observador situat al punto X, a la mateixa latitud. De totes maneres, 12 hores i 25 minuts desprès, la situació serà exactament la oposada. Per tant, a cada punt es notaran amplituds mareals diferents en un mateix dia. (Brown et al., 1989.)

 

 

 Continuarà…..             (segons l’ìndex següent)

Pertorbacions de les marees lunars

Les posicions i orientacions relatives de la Terra i la Lluna no es repeteixen exactament, ni cada dia lunar ni tampoc cada mes lunar, per l’existència d’altres fenòmens que fan que el sistema tingui una periodicitat més complexa. D’ells els dos més importants, que es manifesten en variacions de detall de la marea ja descrites són:

• La declinació de la Lluna respecte al pla equatorial:

• La el·lipticitat de l’òrbita de la Lluna

Les marees Solars

Les marees lunisolars: Marees vives i marees mortes

Teoria dinàmica de les marees

Inclinació de l’eix de la Terra

Sol es troba en el pla equatorial. Això passa durant els equinoccis. Les marees d’equinocci són les més grans de l’any.

Influencia dels continents

Les marees en les costes

Corrents de marea

Marees terrestres

Frenament de la rotació de la Terra

Predicció de marees: el mètode harmònic. Taules de marees. Tipus de marees.

Cop de Calor i Insolació, els Perills de l’Estiu

Aquesta setmana hem tingut un cas molt proper d’insolació a la família i vull alertar-vos, per evitar tants casos com sigui possible:

Amb l’estiu i les altes temperatures, hem d’estar preparats per prevenir, i , si ens trobem en el cas, reconèixer els símptomes i procurar uns primers auxilis eficaços a una persona que hagi patit un cop de calor o una insolació.

Ambdós trastorns tenen els mateixos símptomes, però la diferència entre ells rau en què el cop de calor no sempre té una relació directa amb l’exposició solar, ben al contrari que en el cas de la insolació.

S’ha de tenir en compte que el nostre organisme té la capacitat de mantenir la temperatura al voltant dels 36 graus centígrads. Si ens exposem a altes temperatures, o sota el sol durant un temps perllongat, i no prenem les mesures oportunes, el nostre cos pot perdre aquesta capacitat. A partir d’aquest moment, la situació pot arribar a ser molt greu, invalidant, o fins i tot, en alguns casos, pot portar a la mort de la persona afectada. Per tant, és important saber prevenir-ho, detectar-ne els símptomes, i actuar de manera eficient, si ens trobem en el cas.

Prevenció:

• Tenir en compte que els nadons, nens, i gent d’edat avançada, són qui, amb més facilitat, poden patir un cop de calor o una insolació. També persones amb obesitat.
• Mai deixar a ningú tancat en un cotxe.
• Usar roba lleugera, ampla, i de colors clars.
• Protegir-se del sol amb un barret (no mullat) o un para-sol.
• No oblidar-se de la crema de protecció solar.
• Beure aigua abans de sortir de casa.
• Beure aigua o altres líquids cada 15 o 20 minuts, encara que no es tingui set.(evitar cafè, o refrescos amb cafeïna, i begudes amb alcohol).
• Evitar també begudes molt fredes.
• No realitzar activitats esportives al sol entre les 10 del matí i les 6 de la tarda.
• Si es té algun problema de salut crònic, consultar al metge abans d’exposar-se al sol, ja que segons quines malalties, com les cardíaques, hipertensió,… poden fer la persona més susceptible de patir aquests trastorns. Cal, també, explicar al metge els medicaments que es prenen, donat que alguns d’ells, sobretot laxants, diürètics, neurolèptics,…poden incrementar el risc de patir aquests quadres.
• Si fa molta calor, fins i tot a l’ombra o dins de casa, posar l’aire condicionat, o anar a algun centre comercial o local on el tinguin posat, o dutxar-se amb aigua freda.

Símptomes:

Aquests van apareixent de manera progressiva. Així doncs,una detecció i tractament precoç, ens evitaran arribar a un estat greu o bé ja irreversible.

Els símptomes preliminars inclouen fatiga, rampes musculars, gran sudoració i set. Passat aquest període, si no atenem a aquests signes, la pell es torna humida i freda, la orina és fosca, sentim debilitat, mareig o desmais, mal de cap, i nàusees i vòmits.

Si arribem a la fase més greu, la pell estarà seca, calenta i vermella, la febre pujarà ràpidament (10-15 minuts) als 40-41 graus, el pols serà ràpid i dèbil, la respiració ràpida i superficial, i el comportament de la persona pot ser irracional, i alhora sentir confusió. Es possible alhora tenir convulsions, pèrdua de coneixement, i coma.

Tractament:

Arribats a aquest punt, el primer que hem de fer és posar la persona a l’ombra en un lloc fresc, mentre truquem al número d’emergències (112).

L’hem de col.locar semi-asseguda (mai estirar-la totalment ni aixecar-li les cames).

Si està conscient, li podem oferir líquids per beure (aigua o begudes isotòniques per esportistes), mentre l’anem remullant amb compreses molles d’aigua fresca (preferentment al cap, coll, tòrax, braços i cames). El líquid, s’ha d’administrar a poc a poc, i no gaire fred.
Mai l’hem de posar de cop dins l’aigua freda, ja que podria ser perjudicial.

Si està confosa o inconscient,o vomita, no administrar-li begudes, pel risc de fer una broncoaspiració de líquids, que empitjoraria la situació.
Si el pacient ja està en coma, se li han d’administrar els primers auxilis per part d’un professional, i un cop estabilitzat, portar-lo immediatament a un hospital.

Font: Núria Pellicer (Farmacèutica Comunitària)

FOTOPROTECTORS

Atenent a les consultes que he rebut i demandes de més informació sobre les cremes solars, us deixo aquí uns consells i recomanacions a tenir en compte:

No tothom té la mateixa pell

Per evitar els efectes negatius del sol, la pell disposa de diversos mecanismes naturals. El més important és el realitzat per la melanina, una substància capaç d’absorbir la radiació solar. La seva producció s’estimula amb l’exposició solar i determina el bronzejat. Però la resposta de la pell davant l’exposició solar no és uniforme en tots els individus. En aquest sentit, hi ha sis tipus de pell: la corresponent al fototip I, de persones que sempre es cremen i mai es bronzegen; al fototip II, d’individus que sempre es cremen i es bronzegen lleugerament; al fototip III, de persones que poques vegades es cremen i es bronzegen gradualment; al fototip IV, dels individus que mai es cremen i sempre es pigmenten, i als fototips V i VI, de les ètnies pigmentades i negra, respectivament.

Protectors solars

La numeració de l’envàs indica el factor de protecció solar, que és el número de vegades que podem multiplicar el temps d’exposició solar abans que es produeixi eritema. Això vol dir que si una persona presenta eritema després de deu minuts d’exposició, amb un filtre 6 podria estar fins a 60 minuts sense cremar-se.
La major part dels filtres solars ofereixen una bona protecció als UVB però no a l’acció dels UVA. Per aquest motiu, l’ús habitual de filtres solars pot proporcionar una falsa idea de fotoprotecció. Això es pot evitar utilitzant filtres d’ampli espectre que ofereixen protecció davant els UVB i els UVA. Als envasos dels filtres solars d’ampli espectre apareixen dos números: el primer és l’índex de protecció als UVB i el segon als UVA. Els filtres normals només estan identificats amb el factor de protecció dels UVB.

A més, cal comprovar que el filtre és de confiança i que es troba en bones condicions. Alguns filtres químics són inestables quan s’exposen a la llum i la calor i s’han de guardar a l’ombra.

Sigui com sigui, la utilització dels filtres solars no ha de substituir altres precaucions com evitar l’exposició solar i cobrir la pell amb roba. Els filtres solars sempre han de ser de protecció elevada (FPS 15 o superior) i el seu ús es obligatori en els nens. També és obligatori l’ús de filtres solars amb protecció elevada en les persones amb un fototip I, II i III i en totes les persones que habitualment estan sotmeses a una intensa exposició solar.

Tot i així, cal tenir en compte que l’ús de filtres solars no elimina els riscos que comporta prendre el sol, només els disminueix. L’ús d’un filtre solar en cap cas ha de ser un argument per incrementar la durada de l’exposició solar, especialment si s’utilitzen productes que no cobreixen l’espectre dels UVA. També s’ha de tenir clar que no existeix cap manera de bronzejar-se sense risc, inclòs el bronzejat amb fonts artificials d’UVA.

Quin és el factor més adequat a la meva pell?

Els acrònims FP, IP i SPF són diferents maneres per anomenar l’índex o factor de protecció, i el número que els acompanya indica el temps que pot exposar-se la pell protegida sense que es cremi enfront la radiació ultravioleta.

Recomanacions orientatives del Departament de Sanitat i Seguretat Social segons l’UVI (Nivell de Radiació)

A la Península Ibèrica el nivell de radiació UVI varia entre 2 a l’hivern i 10 a l’estiu, arribant inclús a 14 a les Illes Canàries. Si es vol saber l’Índex UVI exacte de la provincia en què es troba, pot consultar la previsió en el següent enllaç de l’Agencia Estatal de Meteorología.

El nivell de radiació a Girona també el podeu consultar, gairebé a temps real, a la web del Departament de Física: http://copernic.udg.es/

Es poden trobar fotoprotectors dels diferents índex de fotoprotecció i amb diferents maneres d'aplicació: crema, oli, pulveritzador, etc...

Autobronzejadors

Els autobronzejadors contenen preparats capaços de reaccionar amb la queratina i altres proteïnes epidèrmiques donant-los color (atenció!, aquest color no és melanina, per tant, no protegeix). En no intervenir els raigs UV, no contenen protectors. Tot i així cal aplicar-los amb compte si es volen evitar irregularitats en la pigmentació.

Protectors resistents a l’aigua

Un dels aspectes dels fotoprotectors que s’ha de considerar és la capacitat de quedar-se a la pell quan aquesta entra en contacte amb un mitjà humit (l’aigua del mar, de les piscines, o la suor), i això és conseqüència directa del seu excipient.

Aquesta característica s’obté incloent determinats derivats acrílics en la formulació del producte, com per exemple, les silicones.

Hi ha dues classificacions possibles per als productes resistents a l’aigua:

• Water-resistant: quan el fotoprotector no ha perdut la capacitat protectora (el seu FPS) després de 40 minuts de natació o estada continuada dins l’aigua. Per avaluar-lo es prova sobre l’esquena de banyistes que neden durant períodes de 20 minuts.
• Waterproof: quan el fotoprotector actua durant més de 80 minuts després d’entrar en contacte amb l’aigua.

Per obtenir un resultat òptim de la utilització d’un fotoprotector, cal seguir aquestes quatre normes bàsiques:

• Aplicar el fotoprotector a casa, mai a la platja o a la piscina.
• Fer-ho sobre la pell neta i ben seca.
• Aplicar-lo 30 minuts abans d’exposar-se al Sol.
• No estalviar-ne, posar-ne en quantitat i uniformement per tot el cos.

Respectades aquestes normes, també caldrà tenir en compte les següents recomanacions:

1. Evitar les polvoritzacions d’aigua durant les exposicions.
2. Evitar els perfums i les colònies alcohòliques que contenen essències vegetals, perquè són fotosensibilitzants.
3. Triar el fotoprotector més indicat atenent el fototipus. S’ha de triar el protector solar adequat a cada pell. Hi ha protectors que protegeixen més i d’altres menys i n’hi ha d’especials per a infants. Per saber quin és el més adequat, el millor és consultar al metge o al farmacèutic. El que està clar és que quan més blanca sigui la pell, més factor de protecció (FPS) necessitarà.
4. Fer-ne servir encara que s’estigui a l’aigua tant del mar com de la piscina, ja que, com que s’està fresc pot ser que no ens n’adonem fins que sortim de l’aigua i semblem un semàfor vermell.
5. Fer-ne servir, tot i que estigui núvol, o quan s’estigui sota el para-sol. Com passa amb l’aigua, els rajos solars travessen els núvols i ens toquen la pell, per més que nosaltres no notem l’escalfor. Quan estem sota el para-sol, també tenim risc de cremar-nos, ja que els rajos de sol “reboten” a la sorra i es desvien cap a nosaltres.
6. No exposar-se al sol entre les 11 i les 15 hores.
7. Protegir-se el cap amb un barret o gorra amb visera; els ulls amb ulleres adequades, i els llavis amb protector labial. I, si s’ha d’estar moltes hores al sol, el millor és protegir-se el cos també amb una samarreta, almenys durant una estona.
8. Estar en moviment. No és gens aconsellable estirar-se al sol i mantenir-se immòbil durant hores.
9. Beure aigua o líquids per evitar la deshidratació.
10. Determinats medicaments poden provocar reaccions a l’exposició solar.
11. Repetir l’operació d’untar-se de protector vàries vegades al dia, ja que aquest només protegeix durant unes hores.

Recorda: cal començar per un FPS alt, sobretot la primera setmana d’exposició solar, i anar rebaixant-lo en els dies posteriors.

Aquestes mesures les haurien de prendre tots els membres de la família, però en especial els més petits i els avis, que tenen la pell més dèbil, així com aquelles persones que tinguin problemes de pell o siguin molt blanques.
I és que amb el sol no s’hi juga!

Font: Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, Hospital Germans Trias i Pujol i Isabel Bielsa (Dermatòloga)

4. Opcions d’adaptació i de mitigació

Hom disposa d’una gran diversitat d’opcions d’adaptació però caldrà una capacitat adaptativa encara superior que l’actual per reduir la vulnerabilitat al canvi climàtic. Existeixen obstacles, límits i costos que no han estat suficientment analitzats.

Les societats s’han enfrontat des de l’antiguitat amb els fenòmens relacionats amb el temps i el clima. No obstant, calen mesures d’adaptació addicionals per reduir els impactes adversos del canvi climàtic i la variabilitat climàtica que es preveuen, amb independència del volum de mesures de mitigació que s’adoptin en les properes dues o tres dècades. A més, la vulnerabilitat al canvi climàtic pot ser intensificada per altres factors distorsionadors, com la pobresa i l’accés desigual als recursos, la inseguretat alimentària, la direcció que pren la globalització de l’economia, els conflictes i la incidència de malalties com el VIH/SIDA.

De forma limitada, ja s’estan adoptant plans d’adaptació al canvi climàtic. L’adaptació pot reduir la vulnerabilitat, especialment quan està emmarcada en iniciatives sectorials de més abast (taula 4). Existeixen opcions d’adaptacions viables (grau de confiança alt) que és possible aplicar en alguns sectors amb un cost baix o amb una bona relació benefici/cost. De tota manera, les estimacions completes sobre els costos i beneficis de l’adaptació a escala mundial són escasses.

 

La capacitat adaptativa està íntimament relacionada amb el desenvolupament social i econòmic, tot i que es troba desigualment distribuïda entre societats diferents i en cada una d’elles.

Tota una sèrie de barreres limiten l’aplicació i l’efectivitat de les mesures d’adaptació. La capacitat d’adaptació és dinàmica i depèn en part de la base productiva de la societat, amb elements com els béns naturals i materials, les xarxes i prestacions socials, el capital humà i les institucions, el govern, el producte interior brut del país, la salut i la tecnologia. Fins i tot societats amb una alta capacitat adaptativa continuen sent vulnerables al canvi climàtic, la variabilitat i els valors extrems.

 

Tots els estudis indiquen que existeix un alt nivell de coincidència i moltes evidències que existeix un potencial econòmic substancial per a la mitigació de les emissions mundials de GEH en les properes dècades, la qual cosa podria contrarestar el creixement previst de les emissions mundials o reduir-les per sota dels nivells actuals (figures 9 i 10)18. Tot i que els estudis concorden a nivell mundial (figura 9), mostren considerables diferències a nivell sectorial.

No existeix una única tecnologia que aporti tot el potencial de mitigació en un determinat sector. El potencial econòmic de la mitigació, que sol ser superior al del mercat, només s’assolirà quan s’implantin unes polítiques adequades i s’eliminin els obstacles (taula 5).

Els estudis de plantejament bottom-up semblen indicar que les oportunitats de mitigació amb un cost net negatiu podrien reduir les emissions en aproximadament 6 GtCO2-eq/any el 2030 i per aconseguir-ho s’haurien de superar els obstacles que n’impedeixen la implementació.

  

Les decisions futures d’inversió en infraestructures energètiques, que s’esperen superiors a 20 bilions de dòlars 19 entre 2005 i 2030, tindran efectes a llarg termini sobre les emissions de GEH, degut al llarg cicle de vida de les plantes energètiques i altres infraestructures. L’extensió de les tecnologies que generen poques emissions de carboni podria trigar moltes dècades, per molt que les primeres inversions en aquestes tecnologies es facin atractives. Les estimacions inicials indiquen que per retornar fins el nivell d’emissions de CO2 als nivells de 2005, d’aquí a 2030 s’haurien de modificar substancialment les tendències d’inversió, encara que la inversió addicional neta que es necessitaria seria entre pràcticament nul·la i de l’ordre del 5-10 %.

 

 

 

Els governs disposen d’una munió d’instruments per crear incentius que premiïn les mesures de mitigació. La seva capacitat d’aplicació dependrà de les circumstàncies nacionals i del context sectorial (taula 5).

En particular, s’haurien d’integrar les polítiques climàtiques en polítiques de desenvolupament, reglamentacions i normes, impostos i gravàmens, permisos comerciables, incentius financers, acords voluntaris, instruments d’informació i investigació, desenvolupament i demostració (R+D+D).

Un senyal efectiu del preu del carboni podria donar com a resultat un important potencial de mitigació en tots els sectors. Els estudis de modelització indiquen que un augment mundial dels preus del carboni fins els 20-80 dòlars/tCO2-eq d’aquí a 2030 és coherent amb una estabilització al voltant de 550 ppm d’CO2-eq d’aquí al 2100. Amb mateix nivell d’estabilització, un canvi tecnològic induït podria reduir aquestes forquilles de preus fins els 5-65 dòlars/tCO2-eq el 2030.

Existeix un nivell de coincidència alt i abundants proves que les mesures de mitigació poden comportar beneficis a curt termini (per exemple, una millora de la salut gràcies a la menor contaminació de l’aire), que podrien compensar una part substancial dels costos de mitigació.

Hi ha un nivell de coincidència alt i un nivell d’evidència mitjà que les mesures adoptades per països de l’Annex I poden afectar l’economia mundial i les emissions mundials, encara que la magnitud de la fuita de carboni continuï sent incerta.

Els països exportadors de combustibles fòssils (tant els de l’Annex I com els que no hi estan inclosos) podrien esperar, tal i com s’indica en el TIA, una disminució de la demanda i dels preus, així com un menor creixement del PIB per efecte de les polítiques de mitigació. La magnitud d’aquests efectes dependrà de les decisions sobre les polítiques i de les condicions del mercat del petroli.

Hi ha també un nivell de coincidència alt i un nivell d’evidència mitjà que els canvis en els estils de vida, del comportament i de les pràctiques de gestió poden contribuir a la mitigació del canvi climàtic en tots els sectors.

 

Existeixen múltiples opcions per reduir les emissions mundials de GEH mitjançant la cooperació internacional. Hi ha un nivell de coincidència alt i abundants proves que l’establiment d’una resposta mundial al canvi climàtic, l’estímul de tota una sèrie de polítiques nacionals i la creació d’un mercat internacional del carboni i de nous mecanismes institucionals al respecte són avenços notables del Conveni UNFCCC i del seu Protocol de Kyoto que podrien establir les bases dels esforços de mitigació futurs. S’ha avançat també en el tractament de l’adaptació en el marc del Conveni UNFCCC i s’han suggerit iniciatives internacionals addicionals.

Un major esforç de cooperació i una ampliació dels mecanismes de mercat ajudaran a reduir el costos mundials que implica la consecució d’un determinat nivell de mitigació o a millorar l’eficàcia ambiental. Els esforços poden ser de diferents tipus: per exemple, objectius sobre les emissions, actuacions a nivell sectorial, local, subestatal i regional; programes de R+D+D; adopció de polítiques comunes, aplicació de mesures orientades al desenvolupament o ampliació d’instruments de finançament.

 

En diversos sectors és possible implementar opcions de resposta al clima que generin sinergies i evitin conflictes amb altres dimensions del desenvolupament sostenible. Les decisions sobre polítiques macroeconòmiques i altres polítiques no climàtiques poden afectar notablement les emissions, la capacitat adaptativa i la vulnerabilitat.

Si s’aconsegueix que el desenvolupament sigui més sostenible es podran potenciar les capacitats de mitigació i adaptació, així com reduir les emissions i la vulnerabilitat però hi podria haver barreres a la seva implementació.

D’altra banda, és molt probable que el canvi climàtic alenteixi els progressos cap al desenvolupament sostenible. En el proper mig segle, el canvi climàtic podria dificultar la consecució dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

 

Identificat un nou gas d’efecte hivernacle

La detecció precoç pot permetre actuar a temps

Un gas utilitzat per a la fumigació té un gran potencial de contribuir significativament a l’escalfament futur per l’efecte hivernacle, però gràcies a que la seva producció encara no ha arribat a alts nivells encara hi ha temps per aturar aquest potencial contribuent, segons un equip internacional d’investigadors.

Els científics del MIT, de la Scripps Institution of Oceanography a San Diego i altres institucions han informat sobre els resultats del seu estudi del gas, el fluorur de sulfuril, aquest mes a la revista Journal of Geophysical Research. Els investigadors han mesurat els nivells de gas a l’atmosfera, les emissions i han determinat la seva vida, per ajudar a avaluar els seus possibles efectes futurs en el clima.

El fluorur de sulfuril es va introduir com a substitut per al bromur de metil, un dels fumigants més utilitzat que s’està eliminant gradualment en el marc del Protocol de Montreal a causa del seu efecte sobre la seva capa d’ozó. El bromur de metil s’ha utilitzat àmpliament per al control d’insectes a les instal·lacions d’emmagatzematge de gra, i en l’agricultura intensiva a les terres àrides de reg per goteig, on es combina amb la cobertura de la terra amb fulles de plàstic per controlar l’evaporació.

“Aquests fumigants són molt importants per al control de plagues en l’agricultura i la construcció”, diu Ron Prinn, director del MIT, el Centre de Ciència del Canvi Global i co-autor en el nou document. “Però el bromur de metil s’està eliminant gradualment i la indústria ha de buscar alternatives, per la qual cosa el fluorur de sulfuril s’ha desenvolupat per omplir el paper”, diu.

Ron Prinn. Photo: Donna Coveney

Fins ara, ningú sabia amb exactitud quant de temps duraria el gas a l’atmosfera després de filtrar-se dels edificis o les sitges de gra. “La nostra anàlisi ha demostrat que la vida útil és d’uns 36 anys, vuit vegades més gran que el que es pensava, fins que s’enfonsa a l’oceà, el qual actua com a embornal”, diu Prinn. Pel que es convertiria en “un gas d’efecte hivernacle de certa importància, si la quantitat del seu ús creix com la gent espera”. Per ara, el gas només està present en l’atmosfera en quantitats molt petites de voltant de 1,5 parts per trilió, encara que està augmentant en aproximadament un 5 per cent per any. Les seves noves denúncies de 36 anys de vida, juntament amb els estudis de les seves propietats d’absorció d’infrarojos per investigadors de la NOAA, “indiquen que, tona per tona, es tracta de 4.800 vegades més potents d’un gas que atrapen la calor que el diòxid de carboni”, diu Prinn.

Afortunadament, però, “l’hem capturat és molt d’hora en el joc”, diu Prinn, Professor de Ciències de l’Atmosfera al MIT del Departament de la Terra, Ciències Atmosfèriques i planetàries. La detecció es va realitzar a través de la NASA, patrocinadors mundials del programa de recerca denominat avançada gasos Experiment Global de l’Atmosfera (Agag). “A Agag, no només es controlen els grans gasos d’efecte hivernacle”, diu. “Aquest programa també està dissenyat per a rastrejar possibles gasos d’efecte hivernacle i gasos que esgoten l’ozó abans que la indústria que els fabrica esdevingui molt gran.”

L’autor principal del treball de recerca és Jens Mühle d’Scripps, i a més Prinn, els coautors inclouen Jin Huang, un científic investigador al MIT, el Centre de Ciència del Canvi Global, Ray Weiss, d’Scripps, que co-dirigeix Agag amb Prinn, i altres vuit de Scripps, la Universitat de Bristol al Regne Unit i el Centro Australià per a la Investigació del Temps i el Clima.

“Malauradament, resulta que el fluorur de sulfuril és un gas d’efecte hivernacle amb una vida útil més llarga que es creia”, diu Mühle. “Això ha de ser tingut en compte abans de grans quantitats s’emetin a l’atmosfera.”

Prinn afegeix que “la fumigació és una gran indústria, i és absolutament necessari per a preservar els nostres edificis i el subministrament d’aliments.” Tanmateix, la identificació dels riscos d’hivernacle d’aquest compost, abans que moltes fàbriques es construeixin per produir-ne grans quantitats, donaria a la indústria l’oportunitat de trobar altres substituts en un moment en què encara segueix sent un canvi relativament fàcil d’aplicar, sens dubte hi ha altres alternatives”, diu Prinn. Ell descriu aquest enfocament com “una nova frontera per a la ciència del medi ambient – per tractar d’evitar possibles perills tan aviat com sigui possible, en lloc d’esperar fins que una indústria madura amb una gran quantitat de capital i llocs de treball en joc.”

 

Font: MIT

David Chandler, MIT News Office
March 11, 2009

Els ciclons i el canvi climàtic

La comunitat científica no es posa d’acord en una hipotètica relació entre el canvi climàtic i l’increment en el nombre de ciclons tropicals observat en els darrers anys -especialment pel que fa a l’Atlàntic Nord- i la virulència d’aquests. Malgrat tot, però, els defensors d’aquesta relació causa-efecte tenen diversos arguments a favor seu. Així, hom apunta com a possibles símptomes d’aquest vincle diversos fenòmens succeïts a les darreres dècades que surten clarament de la normalitat:

• D’una banda, l’excepcionalitat de la temporada d’huracans de 2005 a l’Atlàntic, que va batre un gran nombre de rècords: mai s’havien registrat 28 ciclons en un sol any; d’aquests, mai 15 s ‘havien convertit en huracans; mai en una temporada hi havia hagut 4 huracans de categoria 5; l’huracà Wilma arribà a la pressió més profunda mai enregistrada (882 hPa); s’esgota la llista de noms i va caldre recórrer per primer cop a la història a l’alfabet grec per anomenar sis ciclons, el darrer dels quals fins i tot, no és dissipador fins al gener del 2006.
• En segon lloc, l’atípica formació, l’any 2004 de l’huracà katrina, al sud de l’oceà Atlàntic, prop del Brasil.
• D’altra banda, la inusual formació de l’huracà Vince, prop de Madeira l’octubre de 2005, per bé que arribà convertit en una simple depressió tropical a les costes del Marroc i Andalusia.
• Més definitives semblen les dades que ofereix el quadre següent (font: NOAA), segons el qual la mitjana d’huracans a l’Atlàntic ha experimentat un notable increment en els darrers decennis:

Segons el 4^art Informe d’Avaluació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), Base de la ciència física, realitzat l’any 2007, existeixen proves d’observacions de l’augment de la intensitat de l’activitat ciclònica tropical al Atlàntic Nord des d’aproximadament 1970. Això correspon amb l’augment de la TSM (temperatura superficial del mar) tropical. A més, s’indica l’augment de la intensitat de l’activitat ciclònica tropical en altres regions on és més gran la preocupació per la qualitat de la informació. La variabilitat multidecennal i la qualitat dels registres de ciclons tropicals previs a les observacions de rutina dels satèl·lits al voltant de 1970 compliquen la detecció de tendències a llarg termini de la activitat dels ciclons tropicals. Per tant, no existeix una tendència evident de la quantitat anual de ciclons tropicals.

Càlculs del potencial de destrucció dels ciclons tropicals mostren una tendència ascendent important a partir de mitjans del 1970, amb una tendència cap a períodes de vida més llargs i de major intensitat. Les tendències també es manifesten a la TSM, una variable important coneguda pel seu influència en el desenvolupament dels ciclons tropicals (vegeu Gràfic RT.11)

.

Les variacions del nombre de ciclons tropicals total es deuen al fenomen ENSO i a la variabilitat decennal, que a més, provoca una redistribució de la quantitat i les trajectòries de les tempestes tropicals. La quantitat d’huracans en l’Atlàntic Nord es va comportar per sobre del normal (basat en 1981-2000) en nou dels deu anys del període de 1995 a 2005.

Segons una franja de models que s’han utilitzat en l’elaboració del 4art Informe d’Avaluació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) realitzat l’any 2007, és probable que en el futur els ciclons tropicals (tifons i huracans) siguin més intensos, amb màxims més accentuats de la velocitat del vent i major abundància de precipitacions intenses, tot això vinculat al constant augment de la temperatura superficial dels mars tropicals. Amb un menor grau de confiança, les projeccions indiquen una disminució global del nombre de ciclons tropicals.

Concretament, l’informe diu textualment, que els estudis recents amb models mundials millorats, amb un índex de resolució d’aproximadament 100 a 20 km, indiquen canvis futurs en la quantitat i intensitat  dels ciclons tropicals futurs (tifons i huracans). Una síntesi dels resultats dels models fins a la data indica, per a un clima futur més càlid, un augment de la intensitat màxima del vent i un increment de la intensitat de les precipitacions mitjana i màxima en els ciclons tropicals futurs, amb la possibilitat d’una disminució en el nombre d’huracans relativament febles i l’augment de la quantitat d’huracans intensos.

Tanmateix, es preveu que la quantitat total de ciclons tropicals disminueixi a nivell mundial. L’augment en la proporció d’huracans molt intensos observat clarament des de 1970 en algunes regions va en la mateixa direcció, però és molt més gran que el projectat pels models teòrics.

També cal tenir en compte que una de les incerteses clau, que el mateix informe defineix, és que la informació sobre la freqüència i intensitat dels huracans és limitada abans de l’ús de satèl·lits. I que existeixen interrogants sobre la interpretació del registre del satèl·lits.

Ull de l'huracà Ivan vist des de l'Estació Espacial Internacional, Setembre 2004. NASA.

Segons el Document tècnic VI de l’IPCC, titulat “El canvi Climàtic i l’aigua”, del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el canvi climàtic, i editat el juny del 2008, s’ha observat que en els tres darrers decennis, l’Amèrica Llatina ha estat sotmesa a […] un augment de la freqüència d’extrems climàtics tals com […] el cicló Katrina a l’Atlàntic Sud (2004), o l’estació d’huracans de 2005 (sense precedents en la regió del Carib). La freqüència de desastres relacionats amb el clima va augmentar en un factor de 2,4 entre 1970-1999 i 2000-2005, continuant així la tendència observada durant dels anys 90. Només s’ha quantificat econòmicament un 19% dels fenòmens esdevinguts entre 2000 i 2005, que representen unes pèrdues de gairebé 20.000 milions de dòlars (Nagy et al., 2006).