CANVI CLIMÀTIC: Projeccions de canvi climàtic i els seus efectes II

 

Taula 2. Exemples de projeccions regionals d’alguns impactes

Àfrica

• L’any 2020, entre 75 i 250 milions de persones estarien exposades a més difi cultats d’abastament d’aigua a conseqüència del canvi climàtic
• L’any 2020, la productivitat dels conreus de secà es podria reduir en alguns països fi ns el 50 %. La producció agrícola i l’accés als aliments en nombrosos països africans quedaria en una situació greument compromesa. Això afectaria encara més negativament la seguretat alimentària i incrementaria la malnutrició.
• Cap a fi nals del segle XXI, l’augment previst del nivell del mar afectaria les zones costaneres baixes molt poblades. El cost d’adaptació podria signifi car, com a mínim, entre un 5 % i un 10 % del producte interior brut (PIB).
• L’any 2080, es produiria un augment d’entre un 5 % i un 8 % en l’extensió de terres àrides i semiàrides a l’Àfrica per tota una sèrie d’escenaris climàtics.

 

Àsia

• Cap a la dècada de 2050, la disponibilitat d’aigua dolça al centre, sud, est i sud-oest d’Àsia disminuiria, particularment

a les grans conques fl uvials.

• Les àrees costaneres, i especialment les regions dels grans deltes superpoblats del sud, est i sud-est d’Àsia serien les més amenaçades, per l’increment de les inundacions causades pels mars i, en alguns grans deltes, de les crescudes dels rius.
• El canvi climàtic potenciaria la pressió sobre els recursos naturals i el medi ambient per la ràpida urbanització, industrialització i desenvolupament econòmic.
• La morbilitat i mortalitat endèmiques causades per les malalties diarreiques associades principalment a les crescudes i sequeres augmentaria a l’est, sud i sud-est d’Àsia per efecte dels canvis previstos del cicle hidrològic.

 

Austràlia i Nova Zelanda

• Cap el 2020 s’experimentaria una important pèrdua de diversitat biològica en alguns llocs de gran riquesa ecològica, com la Gran Barrera de Corall o els tròpics humits de Queensland.
• Cap el 2030 els problemes de seguretat hídrica s’agreujarien al sud i a l’est d’Austràlia i a determinades zones de Nova Zelanda, com Northland i les regions orientals.
• Cap el 2030, la producció agrícola i forestal disminuiria en gran part del sud i l’est d’Austràlia i en parts de l’est de Nova Zelanda, com a conseqüència del major nombre de sequeres i incendis. Tanmateix, a Nova Zelanda els efectes serien inicialment beneficiosos en algunes altres regions.
• Cap el 2050, la continuació de l’actual desenvolupament costaner i el creixement demogràfic de certes àrees d’Austràlia i Nova Zelanda agreujaria els riscos d’augment del nivell del mar, així com la intensitat i freqüència de les tempestes i inundacions costaneres.

 

Europa

• S’espera que el canvi climàtic magnifiqui les diferències regionals pel que fa a riqueses i recursos naturals d’Europa. Entre els impactes negatius, es preveu un major risc de crescudes sobtades a l’interior, una major freqüència d’inundacions a les costes i d’un increment de l’erosió (degut a l’augment de les tempestes i del nivell del mar).
• Les àrees de muntanya experimentaran la retracció de les glaceres, la disminució de la coberta de neu i del turisme d’hivern i una notable pèrdua d’espècies (en algunes àrees de fi ns un 60 %, en escenaris d’alt nivell d’emissions des d’ara fi ns a 2080).
• Al sud d’Europa, les previsions indiquen un empitjorament de les condicions (altes temperatures i sequeres) en una regió que ja és vulnerable a la variació del clima, així com una menor disponibilitat d’aigua i una disminució del potencial hidroelèctric, del turisme estival i, en general, de la productivitat dels conreus.
• El canvi climàtic aguditzaria també els riscos per la salut per efecte de les onades de calor i de la freqüència d’incendis incontrolats.

 

Amèrica del sud

• Fins a mitjans de segle, els increments de temperatura i les corresponents disminucions de la humitat del sòl originarien una substitució gradual dels boscos tropicals per sabanes a l’est de l’Amazònia. La vegetació semiàrida seria substituïda gradualment per vegetació de zones àrides.
• Podrien experimentar-se pèrdues de diversitat biològica importants, com l’extinció d’espècies, en moltes zones de la Sud-amèrica tropical.
• La productivitat d’alguns conreus importants disminuiria, així com la productivitat ramadera, amb conseqüències adverses per a la seguretat alimentària. A les zones temperades milloraria el rendiment dels conreus de soia. En conjunt, augmentaria el nombre de persones amenaçades per la fam (grau de confi ança mitjà).
• Els canvis en les pautes de precipitació i la desaparició de les glaceres afectarien notablement la disponibilitat d’aigua per a consum humà, agrícola i per a generació hidroelèctrica.

 

Amèrica del nord

• A les muntanyes occidentals, l’escalfament reduiria els bancs de neu, intensifi caria les inundacions a l’hivern i reduiria i reduiria el cabal estival dels rius, intensifi cant així la competència per uns recursos hídrics excessivament explotats.
• A les primeres dècades del segle, un canvi climàtic moderat milloraria en conjunt el rendiment dels conreus de secà entre un 5 % i un 20 %, encara que això presentaria una marcada variabilitat entre diferents regions. La

situació seria difícil per als conreus situats prop de les fronteres càlides del seu àmbit natural o que depengui d’uns recursos hídrics sobreexplotats.

• En el decurs del segle, les ciutats que actualment pateixen onades de calor en tindrien encara més, amb una major intensitat i durada, que podria tindre efectes adversos sobre la salut.
• Les comunitats i hàbitats costaners tindrien majors dificultats a causa de la combinació dels efectes del canvi climàtic amb el desenvolupament i la contaminació.

 

Regions polars

• Els principals efectes biofísics projectats són una reducció del gruix i extensió de les glaceres, mantells de gel, gel marí i alteracions dels ecosistemes naturals amb efectes perjudicials per a nombrosos organismes, en particular aus migratòries, mamífers i predadors superiors.
• Per a les comunitats humanes de la regió àrtica, els impactes, particularment els que siguin resultat de l’alteració dels fenòmens de neu i el gel, serien heterogenis.
• Els efectes perjudicials es concentrarien principalment en les infraestructures i modes de vida tradicionals de les comunitats indígenes.
• En totes dues regions polars, determinats ecosistemes i hàbitats es farien vulnerables a mesura que disminuïssin els obstacles climàtics per les invasions d’altres espècies.

 

Illes petites

• L’augment del nivell del mar faria més perilloses les inundacions, els temporals, l’erosió i altres fenòmens costaners perillosos, i amenaçaria les infraestructures, els assentaments i les installacions de les quals depenen

les comunitats insulars.

• El deteriorament de les condicions de la costa, com l’erosió de les platges o la decoloració dels coralls, afectaria els recursos locals.
• Fins a mitjans de segle, el canvi climàtic reduiria els recursos hídrics en moltes illes petites -com les del Carib

i el Pacífic- fins el punt que arribarien a ser insuficients per cobrir la demanda en períodes d’escassa precipitació.

• Amb l’augment de les temperatures s’incrementarien també les invasions d’espècies no autòctones, particularment a les illes de latituds mitjanes i altes.

 

Nota:

A menys que s’indiqui explícitament, totes aquestes projeccions provenen de textos del Resum per a responsables de polítiques del Grup de Treball II, i gaudeixen d’un grau de confiança alt o molt alt respecte de diferents sectors (agricultura, ecosistemes, aigua, costes, salut, indústria i assentaments). Al Resum per a responsables de polítiques del Grup de Treball II s’indiquen les fonts per a cada previsió, els terminis i les temperatures. La magnitud i cronologia dels impactes reals variaran en funció de la magnitud i rapidesa del canvi climàtic, dels escenaris d’emissions, i dels mecanismes de desenvolupament i adaptació.

 

L’alteració de la freqüència i la intensitat dels fenòmens meteorològics extrems, sumada a l’augment del nivell del mar, tindran previsiblement efectes extremament adversos sobre els sistemes naturals i humans.

 

A la taula 3 es mostren diferents exemples de fenòmens extrems i sectors.

L’escalfament antropogènic i l’augment del nivell del mar continuarien durant segles a causa de les escales de temps associades amb els processos climàtics i les corresponents respostes de l’entorn, fi ns i tot  encara que s’estabilitzessin les concentracions de GEH.

 

L’escalfament estimat a llarg termini (uns quants segles) corresponent a les sis categories d’estabilització utilitzades a l’informe del grup de treball III per al Quart Informe d’Avaluació (QIA) es mostra a la figura 8.

 

Segons les previsions, la reducció del mantell de gel de Grenlàndia seguirà contribuint a l’augment del nivell del mar després de 2100. Els models actuals suggereixen una desaparició pràcticament total del mantell de gel a Grenlàndia i, conseqüentment, una aportació a l’augment del nivell del mar d’uns 7 m si la mitjana de l’escalfament mundial subsistís durant mil·lennis per sobre d’entre 1,9 i 4,6ºC respecte els valors preindustrials.

 

Pel que fa a Grenlàndia, les temperatures futures previstes són comparables a les que s’han deduït per a l’últim període interglacial de fa 125.000 anys, en què la informació paleoclimàtica sembla indicar reduccions de l’extensió del gel polar terrestre i un augment del nivell del mar entre 4 i 6 m.

 

Els estudis actuals basats en models mundials preveuen que el mantell de gel antàrtic seguirà estant massa fred per experimentar una fusió superfi cial extensa, amb un augment de massa per efecte d’un major volum de

nevades. Tanmateix, podria produir-se una pèrdua neta de massa de gel si els processos dinàmics relacionats amb el desgel fossin el factor predominant en els balanços de massa dels mantells de gel.

 

 

L’escalfament antropogènic podria produir impactes importants o irreversibles, en funció de la rapidesa i magnitud del canvi climàtic.

 

La pèrdua parcial del mantell de gel a les zones polars podria implicar un increment del nivell del mar d’uns quants metres, canvis de gran magnitud al litoral, inundacions en extensions baixes i els seus efectes serien màxims als deltes i a les illes de poca alçada. En les previsions, aquests canvis abastarien escales temporals de mil·lennis, encara que no s’ha d’excloure un augment del nivell del mar més ràpid a una escala temporal de segles.

El canvi climàtic produirà probablement alguns impactes irreversibles. Amb un grau de confiança mitjà, entre el 20-30 % de les espècies existents estaran probablement més amenaçades d’extinció si l’escalfament mitjà mundial augmenta més d’1,5-2,5ºC (respecte del període 1980-1999). Si la mitjana de la temperatura mundial augmenta més de 3,5ºC, les projeccions dels models indiquen que hi podria haver extincions massives a tot el món (entre el 40-70 % de les espècies estudiades).

Segons les simulacions dels models actuals, la circulació meridional atlàntica (MOC, per les sigles en anglès) seria molt probablement més lenta durant el segle XXI; les temperatures sobre l’Atlàntic i Europa augmentarien. És molt improbable que es produeixi una transició substancial i abrupta de la MOC durant el segle XXI. No és possible avaluar amb un cert grau de confiança els canvis de la MOC a més llarg termini. L’impacte d’un canvi persistent i a gran escala de la circulació meridional atlàntica afectaria probablement la productivitat dels ecosistemes marins, les pesqueries, la incorporació de CO2 al mar, les concentracions d’oxigen al mar i la vegetació terrestre. Les alteracions de l’absorció terrestre i oceànica de CO2 podrien tenir un retroefecte sobre el sistema climàtic.

CANVI CLIMÀTIC: Projeccions de canvi climàtic i els seus efectes I

Existeixen un alt nivell d’acord i moltes proves respecte al fet que amb les polítiques actuals de mitigació del canvi climàtic i amb les pràctiques de desenvolupament sostenible que aquestes comporten, les emissions de GEH continuaran augmentant durant les properes dècades.

 

L’Informe Especial sobre Escenaris d’Emissions de l’IPCC (IEEE, 2000; en anglès, SRES, 2000) preveu un increment de les emissions mundials de GEH d’entre el 25 % i el 90 % (CO2-eq) entre 2000 i 2030 (figura 5), suposant que els combustibles d’origen fòssil mantinguin la seva posició dominant en el conjunt mundial de fonts d’energia fins el 2030 com a mínim. Altres escenaris més recents, que no contemplen mesures de mitigació de les emissions addicionals, donen uns resultats similars.

Si les emissions de GEH continuessin a un ritme igual o superior a l’actual, l’escalfament augmentaria

i el sistema climàtic mundial experimentaria durant el segle XXI nombrosos canvis, molt probablement més importants que els observats durant el segle XX (taula 1, figura 5).

 

Per a les properes dècades les projeccions indiquen un escalfament d’aproximadament 0,2ºC per dècada en tota una sèrie d’escenaris d’emissions segons l’IEEE. Encara que les concentracions de tots els gasos i aerosols amb efecte d’hivernacle s’haguessin mantingut constants en els nivells de l’any 2000, s’esperaria un escalfament posterior d’aproximadament 0,1ºC per dècada. A partir d’aquest punt, les projeccions de temperatura depenen cada vegada més dels escenaris d’emissió considerats.

L’interval de valors que es preveuen (taula 1) concorda en línies generals amb el TIA, encara que les incerteses i els intervals de temperatures altes són superiors, sobretot per la major diversitat de models disponibles suggereix una major relació entre el clima i el cicle del carboni. L’escalfament redueix la incorporació de CO2 atmosfèric tant a la terra com al mar, i així s’incrementa la fracció d’emissions d’origen humà que persisteixen a l’atmosfera.

La intensitat d’aquesta relació més estreta varia notablement segons el model.

 

Escenaris d’emissions de GEH entre 2000 i 2100 (en absència de polítiques climàtiques addicionals)

i projecció de les temperatures en superfície.

 

Com que no es coneixen prou alguns factors importants que originen l’augment del nivell del mar, no s’avaluarà en el present informe el seu grau de probabilitat ni s’oferirà una estimació òptima o un límit màxim per a l’augment del nivell del mar. A la taula 1 s’indiquen les previsions basades en models de la mitjana mundial de l’augment del nivell del mar per al període 2090-2099. Les projeccions no incorporen les incerteses respecte la relació entre el clima i el cicle del carboni, ni l’efecte íntegre dels canvis en les capes de gel polar, per la qual cosa no s’ha de considerar que els valors més alts d’aquests rangs siguin les cotes superiors de l’augment del nivell del mar. Sí que inclouen la variació en els gruixos de gel de Grenlàndia i de la regió antàrtica al ritme observat per al període 1993-2003, encara que sabem que pot augmentar o disminuir en el futur.

Actualment hi ha una major confi ança que la que hi havia amb el TIA pel que fa a les pautes previstes

d’escalfament i altres aspectes d’escala regional, com l’alteració dels règims de vent o de precipitació, així com certs aspectes dels valors extrems i del gel marí.

Alguns dels canvis a escala regional són:

• Un escalfament màxim sobre terra ferma i en la majoria de les latituds septentrionals altes, i mínim sobre l’oceà austral i parts de l’Atlàntic nord, seguint les tendències observades recentment (fi gura 6).
• La disminució de la superfície coberta de neu, major intensitat del desglaç a la majoria de les regions de permafrost i una menor extensió del gel marí; en algunes projeccions basades en escenaris de l’IEEE, el gel marí de fi nals d’estiu de l’Àrtic desapareix gairebé completament a fi nals del segle XXI.
• Molt probablement, un augment de la freqüència dels valors extrems càlids, de les onades de calor i de les precipitacions intenses.
• Probablement, un augment de la intensitat dels ciclons tropicals; es té una menor confiança en què disminueixi el nombre de ciclons tropicals a nivell mundial.
• Un desplaçament cap als pols de les trajectòries de les tempestes extratropicals, amb canvis en el règim de vents, precipitacions i temperatura.
• Molt probablement, un augment de les precipitacions en latituds altes i, probablement, una disminució en la majoria de les regions terrestres subtropicals, continuant amb les tendències observades recentment.

Amb un grau de confiança alt les previsions indiquen que, cap a mitjans de segle, els cabals fluvials anuals i la disponibilitat d’aigua augmentaran en latituds altes (i en certes àrees plujoses tropicals) i disminuiran en algunes regions seques de latituds mitjanes i als tròpics. També es preveu, amb un grau de confiança alt, que nombroses zones semiàrides (per exemple, la conca mediterrània, l’oest dels Estats Units, el sud d’Àfrica i el nord-est de Brasil) experimentaran una disminució dels seus recursos d’aigua per l’efecte del canvi climàtic.

Els estudis realitzats d’ençà del TIA han permès comprendre de manera més sistemàtica la cronologia

i la magnitud dels impactes vinculats a diferents possibles intensitats del canvi climàtic.

 

A la figura 7 s’ofereixen exemples d’aquesta nova informació per sistemes i sectors. Al gràfic superior apareixen representats els impactes, que augmenten quan s’incrementa la velocitat de canvi de la temperatura. L’estimació de la seva magnitud i marc temporal també depèn de la via de desenvolupament que se segueixi (gràfic inferior).

A la taula 2 es mostren alguns exemples d’impactes previstos en diferents regions.

És probable que alguns sistemes, sectors i regions es vegin especialment afectats pel canvi climàtic.15

Sistemes i sectors:

• Els ecosistemes següents:
  • Terrestres: tundra, boscos boreals i regions muntanyenques, per la seva sensibilitat a l’escalfament; ecosistemes de tipologia mediterrània, per la disminució de les pluges, i boscos pluvials tropicals en els quals la precipitació disminuirà.
  • Costaners: manglars i maresmes, per múltiples factors desestabilitzants.
  • Marins: esculls de corall, per múltiples factors desestabilitzants; el bioma del gel marí, per la seva sensibilitat a l’escalfament.

• Els recursos hídrics de certes regions seques de latituds mitjanes i als tròpics secs, pels canvis en les precipitacions
• i l’evapotranspiració, i en àrees dependents de la neu i el desglaç.
• L’agricultura de latituds mitjanes, a causa d’una menor disponibilitat d’aigua.
• Els sistemes costaners baixos, pel perill d’augment del nivell del mar i un major risc de fenòmens meteorològics extrems.
• La salut humana, en poblacions amb poca capacitat adaptativa.

Regions:

• La regió àrtica, a causa de l’impacte de la rapidesa de l’escalfament sobre els sistemes naturals i les comunitats humanes.
• Àfrica, a causa de la seva escassa capacitat adaptativa i dels impactes del canvi climàtic previstos.
• Les illes petites, en què les poblacions i les infraestructures estan molt exposades als impactes del canvi climàtic.
• Els grans deltes d’Àsia i Àfrica, per ser regions molt poblades i molt exposades a l’augment del nivell del mar, als temporals i a les inundacions.

En altres àrees, fins i tot en àrees amb un alt nivell d’ingressos, certs sectors de la població (per exemple, els més pobres, nens i ancians) podrien estar particularment exposats al risc, així com certes àrees i activitats.

Acidificació del mar

La incorporació de carboni antròpic des de 1750 ha acidificat el mar: el seu pH ha disminuït en 0,1 unitats de mitjana. Una major concentració de CO2 a l’atmosfera acceleraria aquest procés. Les projeccions basades en els escenaris de l’IEEE mostren una reducció del pH a la superfície del mar d’entre 0,14 i 0,35 unitats durant el segle XXI. Encara que els efectes de l’acidificació observada sobre la biosfera marina encara no estan documentats, una progressiva acidificació del mar previsiblement tindrà efectes negatius sobre els organismes marins amb algun tipus de closca (com, per exemple, els coralls) i sobre les espècies que en depenguin.

Quaranta-cinc gironins col·laboren amb el Servei Meteorològic de Catalunya

La Generalitat està refundant la potent xarxa d’observadors d’abans de la guerra, eliminada pel franquisme. 

Tal i com es va explicar en aquest blog el passat 22 d’abril, el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) està modelant la xarxa d’observadors meteorològics (XOM), una estructura que ja havia existit fins al 1939. A la demarcació de Girona hi ha 45 persones que hi col·laboren en qualitat de vigilants o bé d’observadors. La missió dels primers és alertar de situacions que puguin comportar riscos, i els segons han de transferir dades diàriament. Els responsables de la XOM voldrien tenir tres vigilants per comarca, cosa que ja han aconseguit al Ripollès, a la Garrotxa, a l’Alt i el Baix Empordà i al Gironès, però per als observadors no tenen un objectiu concret, tot i que en voldrien quants més millor. La negativa de l’Estat espanyol a traspassar les seves estacions manuals està dificultant la implantació de la xarxa.

El SMC ja fa temps que disposa de 165 estacions automàtiques repartides per tot el territori. Tot i que faciliten unes dades indispensables (temperatura, pluja, humitat relativa i força del vent, per exemple), aquestes instal·lacions no perceben meteors com ara la boira, el glaç, la neu o la pedra. «Estar informats d’això és molt important, posem per cas, per temes de mobilitat, i per això calia tenir uns observadors actius sobre el terreny», diu Antoni Gázquez, responsable de la XOM. Amb uns pocs mesos de vida, la XOM no ha partit de zero, sinó que ha tingut aquesta cinquantena de membres del servei d’avisos de neu, fundat el 2003. Amb l’ajuda de l’associació catalana d’observadors meteorològics s’ha anat bastint una estructura que, de fet, no és inèdita, ja que fins l’any 1939 va funcionar una xarxa amb més de 250 col·laboradors.

Dues modalitats

La XOM té dues menes de col·laboradors. D’una banda, hi ha els observadors, que han de servir dades numèriques i comentaris d’observacions a través d’una aplicació web. Com a mínim han de transferir dades un cop al dia, cap a les set del matí, tot i que n’hi ha que ho fan també al vespre. Els vigilants, en canvi, han d’avisar en temps real de les situacions de risc. Estan equipats amb una aplicació web i un telèfon mòbil d’última generació. Uns i altres hi col·laboren per afició, si tenim en compte que les compensacions econòmiques són modestes: 400 euros anuals per als observadors i 300, per als vigilants. De moment ja hi ha uns 120 col·laboradors arreu del país. A la demarcació de Girona són 45, dels quals 24 són observadors i 21, vigilants.

HERIBERT GISPERT. CADAQUÉS. Jubilat

«M’agradaven les llevantades»

Gispert i el seu ajudant, Hugo Scoccia, al despatx de casa seva, des d'on transmet les dades cada dia. Foto: JOAN SABATER.

El col·laborador més veterà del SMC a Girona és un home de Cadaqués de 82 anys, l’Heribert Gispert, llibreter, carter i ferroviari jubilat. Explica que de petit es passava hores escoltant els homes grans del poble que interpretaven els signes del cel: les formes i els colors dels núvols, la direcció del vent… «Odiava la tramuntana perquè portava el fred, i en canvi m’agradaven molt les llevantades perquè eren tot un espectacle», recorda. Un bon dia, una gent del servei meteorològic espanyol -en aquells moments, adscrit al Ministeri de l’Aire- li van proposar que els passés dades de pluja. Ho va acceptar i li van proporcionar un pluviòmetre. Arran d’aquell fet (ara fa quaranta anys) ha anat omplint diàriament uns quaderns que han esdevingut una mena de llegenda pels del ram. Hi veiem, per exemple, aquell dia de tardor que a Cadaqués van caure més de 400 litres en 24 hores. Més endavant va anar equipant l’estació manual de casa seva, de la qual extreu les dades que transfereix al SMC. Ho fa per telèfon perquè diu que amb l’ordinador no se’n surt. Des de fa uns quants mesos té l’ajuda d’un jove col·laborador, l’Hugo Scoccia.

Tot un país mirant el cel

Catalunya té la fama de ser un dels països amb més afició a la meteorologia. «A nivell mundial s’hauria de comprovar, però a l’Estat espanyol segur que som els més nombrosos», diu Manel Dot, president de l’Associació Catalana d’Observadors Meteorològics (ACOM). Aquesta entitat és una mena de casa comuna dels catalans que miren el cel. Disposen d’un lloc web, editen una revista i organitzen activitats molt variades, principalment de tipus divulgatiu. Nascuda el 1995, l’ACOM té avui més de 500 socis de totes les edats, concentrats sobretot a les comarques de Barcelona, tot i que amb una bona representació gironina. Dot, electricista i funcionari de l’Ajuntament de Vic, explica que a l’ACOM hi ha des de científics fins a simples encuriosits pels fenòmens atmosfèrics, i que hi ha molta gent que té muntada una estació meteorològica a casa seva. Per què tanta afició, a Catalunya? «Probablement perquè som un país geogràficament molt variat, on es produeixen fenòmens de tota mena. Per tant, observar el temps resulta molt interessant», conclou el president de l’ACOM.

L’Estat no transfereix

El govern espanyol es resisteix a traspassar a Catalunya les seves estacions meteorològiques, que és el que vol la Generalitat. L’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) té a Catalunya una xarxa humana important: uns 250 col·laboradors que disposen d’aparells cedits per Madrid, però que no es poden fer servir per al SMC. Molts d’aquests col·laboradors s’han compromès a passar dades al SMC, però només poden enviar informacions que no s’hagin recollit amb aquell material. La intenció de l’agència catalana és anar dotant d’equips catalans aquells que s’integrin a la XOM. És una empresa feixuga, que requereix visitar-los un a un per convèncer-los que fitxin per a l’equip nacional.

ENRIC ESTRAGUÉS. BANYOLES. Meteoròlg

«Un llamp va entrar a la meva habitació»

L’Enric Estragués està convençut que la seva afició a la meteorologia estava escrita en el seu destí. I no és una afirmació a la babalà: la seva intensa relació amb els fenòmens de la natura va començar sobtadament el dia que un llamp va caure a casa seva, va entrar a la seva habitació i li va esclafar el llit per la meitat. «Sort que jo era a l’escola!», recorda rient. L’altra topada seriosa amb els meteors la va experimentar durant la gran nevada de finals de gener del 1986, aquella que va deixar tot Catalunya paralitzada i sense llum. A ell va enxampar-lo conduint, prop de l’aeroport de Girona. Va decidir abandonar el cotxe allà mateix i anar-se’n a casa seva a peu. «Vaig estar vint hores caminant sobre dos pams de neu i vaig arribar mig mort a Banyoles.»

A principis dels anys 70 va començar a equipar casa seva amb aparells -primer un termòmetre, després un anemòmetre- i avui té a casa una estació manual i una altra d’automàtica. Ja s’hi dedicava molt quan treballava de tècnic en aparells de bombeig, i ara que està jubilat encara té més temps. A més de les estacions pròpies, té cura del seguiment de l’estació municipal que hi ha a la terrassa de la pesquera de l’estany (seu de l’oficina de turisme) i, si pogués, també faria el de la que hi ha al Museu Darder, que és molt completa. «Però com que no m’hi han posat la taula ni l’ordinador que necessito -es queixa- no en puc treure les dades i, per tant, és com si no existís. És una llàstima.»

Amb el seu fill Gabriel, el 2000 van posar en marxa el lloc web meteobanyoles.com, on podem trobar dades recents i informació històrica. Per descomptat, l’Enric ha estat dels primers a apuntar-se a la XOM; de moment, en qualitat de vigilant, però confia que aviat farà també feines d’observació. Com tots els vigilants, va sempre amb un telèfon mòbil d’última generació amb el qual pot transferir al SMC dades, imatges i pel·lícules d’algun fet o situació que fugi de la normalitat. «L’últim fenomen destacable va ser la caiguda del llamp que va fer malbé el campanar de l’església de Corts [Cornellà de Terri]», ens va explicar la setmana passada.

 

JORDI ZAPATA. LA VALL DE BIANYA. Meteoroleg

«Només ho pots fer si hi ets molt aficionat»

Jordi Zapata./ Foto: R. E.

La intenció del SMC és que a cada comarca hi hagi un coordinador d’observadors. A la Garrotxa ja existeix una mínima estructura, al capdavant de la qual hi ha en Jordi Zapata, un expert autodidacte en tota mena de qüestions relacionades amb l’entorn natural, que ha esdevingut un referent per aquells que volen informar-se sobre la salut mediambiental de la comarca. A casa seva, al Pujolet de la Vall de Bianya, té una estació manual instal·lada per l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), a la qual transfereix informació cada dia. L’estació disposa d’una gàbia amb tots els aparells bàsics (termòmetre de màxima i mínima, anemòmetre, evaporímetre…), un pluviògraf, un pluviòmetre i un tanc d’evaporació, amb el qual es pot calcular l’aigua que s’evapora. «És molt útil per a preveure els riscos d’incendi», aclareix Zapata.

Des de fa temps és vigilant i observador del SMC i alhora coordina un grup de cinc observadors més: Pep Colldecarrera, de Santa Pau; Marisa Llongarriu, del Casal dels Volcans d’Olot; Carme Clapera de la Cometa de Montagut; Agustí Reverter, de les Planes d’Hostoles, i Xavi Berruel, de Lliurona (Alta Garrotxa). Habitualment s’hi posa en contacte un cop al mes.

Mentre que a l’AEMET li transmet les xifres que recull dels aparells de casa seva, al SMC de moment només li pot transferir -a més de les alertes d’algun fet destacable- observacions visuals o dades que no s’hagin recollit amb els aparells de l’Estat. Per enviar-ho, els observadors de la XOM disposen d’un espai d’internet d’accés restringit. Hi expliquen, per exemple, el tipus de núvols que hi ha hagut, si ha nevat o ha pedregat, si hi ha hagut boira o glaç (que són uns meteors que les estacions automàtiques no detecten) i comentaris sobre la vegetació i la fauna (si ja han començat a florir uns determinats arbres, si determinats ocells han començat a migrar, etcètera). No pot escapar-se’n ni un sol dia. «Això només ho pots fer si t’agrada el tema, si realment hi ets molt aficionat. Si no fos així, al cap de poc ho deixaries estar», assegura.

 

Font: El Punt Comarques Gironines 19-04-2009 Pàgina 2 i 3

Canvi de temps??

Avui la temperatura mínima s’ha més que duplicat respecte la dels últims dies! Segons l’estació radiomètrica i meteorològica que hi ha instal·lada al terrat de la Politècnica II, del Departament de Física, la temperatura mínima dels últims dies venia essent d’uns 4, 5, 6 o 7ºC, però avui s’ha situat aproximadament als 16.5ºC! i a la vegada la humitat relativa ha decaigut fins a valors d’entra 40–60%.

Esperem que aquests canvis de bon temps es mantinguin almenys fins demà, i que podem gaudir d’un bon Sant Jordi, sobretot pels que ens agrada sortir a passejar i fer un cop d’ull a les parades de llibres i roses que de ben segur hi haurà demà per tota la ciutat.

 

font: http://copernic.udg.es/cat/metereologica.php?mostra=fitxa&a=2&b=0

 

Aprofito per a felicitar, per avançat, a tots els Jordis/Jorges/Georges i Jorgines que visiteu aquest blog!

La Xarxa d’Observadors Meteorològics (XOM)

La Xarxa d’Observadors Meteorològics (XOM) neix per tal d’ampliar la disponibilitat i el tipus d’informació que el Servei Meteorològic de Catalunya necessita per poder desenvolupar les tasques que li pertoquen en matèria de predicció i vigilància meteorològica o per al coneixement i caracterització del clima de Catalunya; en definitiva per millorar en l’exercici de les funcions que l’SMC ha de desenvolupar atenent a la Llei 15/2001, de 14 de novembre, de meteorologia.

L’SMC vol complementar la informació meteorològica que actualment disposa generada des de la Xarxa d’Equipaments Meteorològics de la Generalitat de Catalunya (XEMEC), configurada en la seva totalitat per equips automàtics.

Aquesta xarxa estarà formada per un col·lectiu de persones distribuïdes arreu del territori i que col·laboraran amb el Servei Meteorològic de Catalunya aportant informació meteorològica de dues formes diferents:

A. Modalitat d’observació meteorològica per la caracterització diària del temps

B. Modalitat de vigilància meteorològica

L’adhesió a la XOM serà voluntària i de mutu acord amb el Servei Meteorològic de Catalunya, i es formalitzarà mitjançant un document individual d’adhesió a alguna de les modalitats de la XOM.

Per a formar-ne part, la persona sol·licitant haurà d’acreditar que compleix els requisits i coneixements mínims per desenvolupar, de forma adequada, les tasques corresponents a la seva modalitat de col·laboració que es descriuen en el document de procediments.

La informació subministrada pels observadors adherits a la XOM serà considerada vàlida oficialment pel desenvolupament de les funcions pròpies del Servei Meteorològic de Catalunya i aquest en podrà fer lliure ús i difusió.

 A.    Modalitat d’observació meteorològica

Les persones adherides a la XOM en aquesta modalitat realitzaran observacions meteorològiques diàriament i també cada dia les faran arribar a l’SMC, a través d’un aplicatiu web, d’accés restringit, per tal d’agilitzar el traspàs i visualització informació, el qual es configurarà segons el tipus particular d’informació que cadascun dels col·laboradors tingui habilitat per poder transmetre a l’SMC.

Els observadors es comprometen en la seva adhesió a realitzar com a mínim l’observació meteorològica matinal, és a dir, la que s’efectua al voltant de les 07:00 h T.U., ara bé el nombre d’observacions dependrà de la voluntat de cadascú i per aquells qui en realitzin més d’una a banda de la matinal, s’habilitarà que puguin introduir igualment la informació, informant sempre de l’hora de l’observació.

La informació meteorològica podrà ser de tipus instrumental, aportant en la majoria dels casos dades de temperatura, humitat relativa de l’aire o precipitació, i/o informació de tipus observacional, per a informar de la cobertura i el tipus de nuvolositat, de la visibilitat horitzontal, dels meteors observats en el temps present (pluja, neu, tempesta, calamarsa,…) i de l’estat de la mar si s’escau o també en ocasions d’aspectes fenològics.

 

Tota la informació que facilitin els observadors en la modalitat d’observació es podrà consultar al web www.meteo.cat a partir del 1 de febrer.

 

B.    Modalitat de vigilància meteorològica

Les persones adherides a la XOM en aquesta modalitat realitzaran un suport al seguiment i la vigilància de situacions meteorològiques de risc, i estaran distribuïdes arreu del territori de la manera més uniforme possible.

L’SMC vol obtenir i compartir aquella informació associada a temps sever que les eines d’observació automàtica i de teledetecció no poden oferir. La informació que aquest col·lectiu obté té una utilitat molt concreta: donar suport al seguiment, la vigilància i la predicció a molt curt termini de situacions meteorològiques de risc.

L’objectiu és disposar d’uns tres col·laboradors per comarca; Per tal d’aconseguir-ho, l’SMC ha contactat en primera instància amb aquelles persones que han col·laborat en el sistema de Seguiment d’Avisos de Neu implementat a l’SMC l’hivern del 2003/2004. També s’ha comptat amb la col·laboració de l’ACOM (Associació Catalana d’Observadors Meteorològics) que ha cercat, entre els seus socis, persones amb experiència en el seguiment del temps que estiguin interessades a participar en el projecte.

La tasca dels observadors en la modalitat de vigilància consisteix en aportar informació visual de fenòmens meteorològics destacats en temps real. L’observador haurà d’actuar en cas que hi hagi vigent un avís de Situació Meteorològica de Risc (SMR) o quan observi algun fenomen que cregui que pot superar algun dels llindars d’avís. També haurà d’enviar informació en cas d’observar calamarsa, pedra, boira gebradora, pluja gelant, un tornado o una mànega (fenòmens no relacionats directament amb les Situacions Meteorològiques de Risc, però de gran interès meteorològic).

A banda, el personal de l’Equip de Predicció i Vigilància de l’SMC podrà trucar als observadors en cas que un SMR afecti la seva comarca, per obtenir informació de primera mà de les situacions meteorològiques extremes a qualsevol hora del dia i qualsevol dia de l’any.
Per trametre les dades l’observador en la modalitat de vigilància disposarà de 3 canals d’enviament:

• Una aplicació web, d’accés restringit, per tal d’agilitzar el traspàs i visualització de la informació
• Un terminal mòbil, que disposa de la tecnologia necessària per caracteritzar la informació meteorològica de manera senzilla i enviar-la ràpidament a través d’una aplicació dissenyada a mida. Amb aquesta eina es pretén donar immediatesa i mobilitat a l’hora de transmetre les observacions meteorològiques d’interès, ja que en el mateix moment de l’observació es podrà enviar la informació referent al fenomen meteorològic.
• Un telèfon gratuït directe a la Sala de Predicció i Vigilància. En els casos que l’observador no pugui enviar la informació meteorològica per la via del telèfon mòbil ni per la d’Internet mitjançant l’ordinador, també hi ha la possibilitat de trucar a un telèfon gratuït i transmetre directament al personal de l’Equip de Predicció i Vigilància la caracterització del fenomen meteorològic observat, per tal que l’introdueixin a l’aplicació i pugui ser visible i compartida.

Tota la informació que facilitin els observadors en la modalitat de vigilància es podrà consultar al web www.meteo.cat a partir del 1 de febrer.

 

MAPES D’AVUI DIA 22/04/09:

Curiositat: els “Snow Rollers”

Gràcies a en Roger, una vegada més, podem gaudir d’una nova curiositat en el camp de la meteorologia, almenys pels que desconeixíem aquests curiosos rodets de neu que es formen prop de llocs com ara Lewinston (EUA). Així dons, aquí us deixo la noticia publicada al següent enllaç:  Rodets de neu al Camas Prairie (Lewiston, USA)

… cap el capvespre del 31 de març del 2009, Tim Tevebaugh tornava de la feina i conduïa cap a casa, quan va veure els “Snow rollers” a l’alçada de Craigmont al sud d’Idaho, Panhandle (veure el mapa i l’ampliació). Al llarg dels camps, Tim va veure un fenomen molt habitual en aquelles contrades. La neu forma corrons (o rodets) dels quals va prendre les següents fotografies:

Es formen degut a la combinació única de la neu, el vent, la temperatura i la humitat necessària per a crear-les: necessiten una capa fina de neu, però que sigui viscosa, i un vent fort, però no massa fort). Aquests rodets de neu es formen durant el dia, i per això en Tim no els va veure pel matí quan anava a treballar.

Segons estimacions d’en Tim, com les fulles d’herba a la imatge, la majoria dels corrons de la neu mesuraven al voltant de 18″ d’alçada, mentre que els rodets més grans devien mesurar al voltant de 2 peus d’alçada.

 

Si no fos perquè està publicat al NOAA hagués pensat que era un fototrucatge o alguna cosa per l’estil. Però llavors he buscat més informació i es veu que és un fenomen meteorològic conegut pel qual es formen grans boles de neu al ser arrossegades per la superfície per l’acció del vent. A diferència de les boles de neu fetes per la gent, els rodets de neu tenen forma cilíndrica, i sovint presenten un forat en les capes interiors, que són les primeres que es formen. Aquestes capes interiors són més primes i dèbils que les exteriors, per la qual cosa poden desaparèixer fàcilment per l’acció del vent, aconseguint així l’aspecte d’un “donut”. Es coneixen rodets de neu de fins 70cm de diàmetre.

Una vegada que la inicial “llavor” del rodet s’inicia, comença a rodar. Recull més de neu de la terra, i es pot observar que rere les rodetes hi deixen rastres al seu pas.

Les condicions adients perquè es formin rodets de neu són:

• La superfície ha d’estar formada per una capa de gel sobre la qual la neu pugui ésser arrossegada.
• La capa de gel ha d’estar coberta de neu solta a prop del punt de fusió.
• El vent ha de ser suficientment fort per moure els rodets de neu, però no massa fort per moure’ls massa ràpid.
• La gravetat també pot moure rodets de neu, com quan una bola de neu cau d’un arbre o d’un penya-segat, aterra en terreny empinat i comença a caure, fent-se una bola.

A causa d’aquesta última condició, els rotlles de neu són més comuns en zones amb turons. Tanmateix, les condicions tan especials que es precisen per formar-los, fan que els rotlles de neu siguin un fenomen realment estrany.

 

Altres “snow rollers” fotografiats:

Rodets de neu al centre d’Illinois: el matí de l’onze de febrer es van produir nevades d’1 a 4 polzades al llarg del centre d’Illinois. Aquella nit, també va haver-hi un fort front fred a la zona, i es van observar ràfegues de vent de 40 a 60 mph en moltes àrees. Es van prendre diverses fotografies d’aquells corrons o rodets. Aquesta fotografia presa per Paul White, prop de Petersburg. El regle indica que aquest rodet de neu va ser gairebé d’onze polzades de gruix.

Un altre a prop de Petersburg. La balança indica que el rodet pesa gairebé 5 lliures:

Dan Kelly va fotografiar aquests rodets de neu al Comtat de Macon: 

L’autor d’aquesta fotografia és Petr Dlouhy, es va prendre el 27/12/07 a Krknose :

Karen Thompson va fotografiat aquests rodets de neu a prop de Buffalo: 

 

 

Aquestes fotografies van ser proporcionades per l’Estat de Washington (Departament de Transport) i va ser preses el 13 de març del 2007, prop de Mizamma, Wash:

 

LA NATURA NO DEIXARÀ MAI DE SORPRENDRE’M !!

 

CANVI CLIMÀTIC: Causes del canvi

La variació de les concentracions atmosfèriques de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i aerosols, i els canvis de la coberta terrestre i la radiació solar, alteren l’equilibri energètic del sistema climàtic.

Les emissions mundials de GEH com a resultat de les activitats humanes han augmentat des de l’era preindustrial, amb un increment del 70 % entre 1970 i 2004 (figura 3).

 

El diòxid de carboni (CO2) és el GEH antropogènic més important. Les seves emissions anuals van augmentar al voltant d’un 80 % entre 1970 i 2004. La disminució a llarg termini de les emissions de CO2 per unitat d’energia subministrada va invertir la seva tendència a partir de l’any 2000.

 

Les concentracions atmosfèriques mundials de CO2, metà (CH4) i òxid nitrós (N2O) han augmentat notablement com a resultat de les activitats humanes des de 1750 i són actualment molt superior als valors preindustrials, determinats a partir de testimonis de gel que abasten molts mil·lennis.

 

Les concentracions atmosfèriques de CO2 (379 ppm) i de CH4 (1.774 ppm) el 2005 superen de molt l’interval natural de valors dels últims 650.000 anys. L’increment de la concentració mundial de CO2 es deu principalment a la utilització de combustibles d’origen fòssil i, en una part apreciable però menor als canvis d’ús de la terra.

És molt probable que l’augment observat en la concentració de CH4 sigui deguda principalment a l’agricultura i a la utilització de combustibles d’origen fòssil. L’augment del metà ha estat menor des de principis dels anys 90, de forma consistent amb les emissions totals (suma de fonts humanes i naturals), que han estat constants durant aquest període. L’increment de la concentració de N2O procedeix principalment de l’agricultura.

Existeix un grau de confiança molt alt en què l’efecte net de les activitats humanes des de 1750 ha estat un increment de la temperatura.

 

La major part de l’augment observat de la mitjana mundial de temperatura des de mitjans del segle XX es deu molt probablement a l’increment observat de les concentracions de GEH d’origen humà. És probable que s’hagi experimentat un escalfament antropogen apreciable en els últims cinquanta anys de mitjana per a cada continent, a excepció de la regió antàrtica (figura 4).

Figura 4. Canvis observats de la temperatura superfi cial a escala continental i mundial, comparats amb resultats simulats mitjançant models de clima que contemplen paràmetres naturals o paràmetres naturals i antropògens conjuntament. Les mitjanes desenals de les observacions corresponents al període 1906-2005 (línia negra) apareixen representades gràfi cament respecte del punt central de la dècada i respecte la mitjana corresponent al període 1901-1950. Les línies de traços denoten una cobertura espacial inferior al 50 %. Les franges blaves mostren l’interval comprès entre el 5 % i el 95 % en base a 19 simulacions efectuades mitjançant cinc models climàtics que incorporaven únicament els forçaments naturals originats per l’activitat solar i els volcans. Les franges vermelles mostren l’interval comprès entre el 5 % i el 95 % en base a 58 simulacions obtingudes de 14 models climàtics que incorporen tant els forçaments naturals com els antropogènics.

 

 

En els últims 50 anys, la suma dels efectes dels paràmetres d’origen solar i volcànic probablement haurien produït un refredament. Les pautes d’escalfament observades i la seva variació han estat simulades únicament mitjançant models que contemplen paràmetres antropogènics. Hi continua havent dificultats per simular i atribuir els canvis observats de temperatura a escales inferiors a la continental.

Trets generals del clima de Catalunya

La situació latitudinal del Principat, a cavall entre les zones climàtiques temperada i tropical, la posició entre dos mars i dos continents i l’enorme varietat geogràfica del territori, fan de Catalunya un país amb un singular mosaic de climes i amb una gran complexitat meteorològica. Poques àrees amb l’extensió de Catalunya reuneixen la seva diversitat climàtica, encara per conèixer a una escala fina, i afronten el repte d’una prognosi meteorològica tan complicada. El joc de diversos factors determina la singularitat i varietat climàtica del país, factors que es poden agrupar en dos grans conjunts: aquells lligats a la dinàmica atmosfèrica general i aquells pròpiament geogràfics.

Un clima majoritàriament mediterrani

Donada la seva situació latitudinal i a occident del continent euroasiàtic, el clima de Catalunya té uns trets pròpiament mediterranis, però participa d’altres més extrems, propis de les zones climàtiques entre les quals s’emmarca. És una àrea de contacte de masses d’aire de característiques diferents: les fredes o polars, procedents de les latituds mitjanes i altes, i les càlides o tropicals, pròpies de latituds subtropicals i tropicals. La primera és sentida fonamentalment durant els mesos freds de l’any, mentre que la segona, caracteritzada per un anticicló en les capes mitjanes i altes de la troposfera, és predominant durant l’estiu. Per aquesta raó, el trimestre estival serà sec i la resta de l’any, moderadament humit.

D’altra banda, la posició de Catalunya, a l’occident europeu i a llevant de la Península Ibèrica, confereix al seu caràcter general mediterrani alguns trets atípics: l’hivern no és a Catalunya una estació plujosa, a causa de la seva posició a sotavent dels temporals atlàntics. L’oceà Atlàntic queda a ponent, però clarament separat del territori català per les elevades terres ibèriques. Aquestes poden exercir de barrera aerològica, atenuant i modificant la influència atlàntica. Al litoral i al prelitoral serà la tardor l’estació més plujosa, en donar-se els màxims contrastos tèrmics entre les aigües mediterrànies i les primeres colades fredes. Finalment, el clima queda matisat per la proximitat del continent africà, on té el seu origen algun dels tipus de temps que l’afecten. El resultat d’aquest joc d’influències es manifesta amb una pluviometria mitjana anual molt diversa.

Extraordinària riquesa climàtica

La varietat geogràfica de Catalunya és realment extraordinària, sobretot si es té en compte la seva modesta extensió. La gamma d’altituds cobreix més de 3.000 metres, produint uns pisos climàtics, en especial tèrmics, que donen temperatures mitjanes anuals des de 17 ºC a 0 ºC. L’orografia es troba molt compartimentada en serres i depressions. Aquest factor, unit a diferents orientacions en les seves unitats de relleu, produeix grans contrastos climàtics i meteorològics entre unes comarques i les seves veïnes. Una bona manifestació d’aquests contrastos el trobem en el mapa de precipitació mitjana anual, on els total pluviomètrics oscil·len entre els més de 1.200 mm, a determinats punts dels Pirineus, i els menys de 400 mm a ponent de la depressió central.

La disposició paral·lela a la costa de les serres Litoral i Prelitoral allunya les terres interiors de la influència marítima, més del què la modesta distància en línia recta faria suposar. Així es donen clars trets de continentalitat a la depressió Central catalana en oposició a la influència suavitzadora de les aigües mediterrànies a la costa.

La temperatura mitjana anual i precipitació mitjana anual (Font: ACC).

Els esmentats factors geogràfics i la situació i posició de Catalunya produeixen com a resultat un autèntic mosaic de climes. Així, des del punt de vista termopluviomètric, es poden definir un seguit de zones climàtiques aproximades, totes elles amb uns límits molt tènues (divisió climàtica de Catalunya).

Font: elaboració del SMC a partir de Martín-Vide, J. (1992): El Clima. Geografia General dels Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

En definitiva, a excepció de la Vall d’Aran, de clima atlàntic, Catalunya de forma general es caracteritzarà, a grans trets, per uns hiverns amb temperatures suaus i estius calorosos i secs. La pluviometria és molt irregular. La presència de la massa d’aire mediterrània modera les temperatures alhora que pot originar pluges torrencials a la tardor, especialment a la zona litoral i prelitoral. A mida que s’avança cap a l’interior les característiques tèrmiques i pluviomètriques es modifiquen, generalment augmentant l’amplitud tèrmica i disminuint les precipitacions. Així, a la depressió Central els hiverns són freds i abunden les boires d’inversió tèrmica, mentre que els estius són molt calorosos i secs. A les zones de muntanya les temperatures són més baixes i les precipitacions més abundants. Al Pirineu Oriental l’estació més plujosa és l’estiu, degut al gran nombre de tempestes estivals. Per una altra banda, la posició de Catalunya entre Euràsia i Àfrica i a la frontera entre les masses d’aire tropical i polar, fa que es vegi afectada per entrades d’aire fred procedents del nord o d’aire calent procedents del sud, ocasionant sobtades baixades o pujades de temperatures.

Per aprofundir més en el coneixement dels climes de Catalunya, es pot consultar diversa bibliografia de referència.

CANVI CLIMÀTIC. Canvis observats en el clima i els seus efectes II

 

Observacions efectuades en tots els continents i en la majoria dels oceans evidencien que nombrosos sistemes naturals estan afectats per canvis de clima regional, particularment per l’augment de la temperatura.

 

Els canvis experimentats per la neu, el glaç i el terreny congelat han incrementat (grau de confiança alt) el nombre i extensió dels llacs glacials, han incrementat la inestabilitat del terreny en regions muntanyoses i de pergelisòl i han induït canvis en certs ecosistemes àrtics i antàrtics.

 

També amb un grau de confiança alt, alguns sistemes hidrològics han resultat afectats, tant per un augment dels mecanismes erosius i en l’anticipació dels cabals màxims primaverals de nombrosos rius alimentats per glaceres i neu com en els seus efectes sobre l’estructura tèrmica i la qualitat de l’aigua de rius i llacs que experimenten increments de temperatura.

 

Als ecosistemes terrestres, l’anticipació de la primavera i el desplaçament cap als pols i cap a alçades superiors de l’àmbit geogràfic de la flora i la fauna estan vinculades –amb un grau de confiança molt alt– a l’escalfament recent. En alguns sistemes marins i d’aigua dolça, els desplaçaments de l’àmbit geogràfic i l’alteració de l’abundància d’algues, plàncton i peixos estan associats –amb un grau de confiança alt– a l’augment de la temperatura de l’aigua i als corresponents canvis de la coberta de glaç, de la salinitat, dels nivells d’oxigen i de la circulació.

 

Canvis en la temperatura, el nivell del mar i la coberta de neu a l’Hemisferi Nord

 

a) Temperatura global mitjana

b) Mitjana mundial del nivell del mar Diferència respecte 1961-1990 (milions de km2)

c) Innivació a l’Hemisferi Nord (milions de km2) Temperatura (ºC)

 

De les més de 29.000 sèries de dades d’observació, recollides en 75 estudis i que mostren canvis importants en nombrosos sistemes físics i biològics, més d’un 89 % són coherents amb la direcció del canvi esperat en resposta a l’escalfament (figura 2). Tanmateix, existeix un notable desequilibri geogràfic en les dades i publicacions referents als canvis observats, amb una manca d’informació pel que fa als països en desenvolupament.

 

Amb un grau de confiança mitjà, es comencen a manifestar altres efectes del canvi climàtic regional sobre el medi ambient natural i humà, encara que molts d’ells són difícils d’identificar a causa de l’adaptació i d’altres factors causals no climàtics.

 

En particular, l’augment de temperatura afectaria:

 

• La gestió agrícola i forestal a latituds superiors de l’Hemisferi Nord, per exemple, en una plantació més tardana dels conreus de primavera i en alteracions dels règims de pertorbació dels boscos per efecte d’incendis i plagues.

 

• Certs aspectes de la salut humana, com la mortalitat a causa de la calor a Europa o una alteració dels vectors de malalties infeccioses en certes àrees o dels pol·lens causants d’al·lèrgies en latituds altes i mitjanes de l’Hemisferi Nord.

 

• Certes activitats humanes de la regió àrtica (per exemple, la caça o els desplaçaments a través de la neu i el glaç) i en àrees alpines de poca alçada (com, per exemple, els esports de muntanya).

 

CANVI CLIMÀTIC. Canvis observats en el clima i els seus efectes I

Les entrades que pròximament seran publicades, són resums basats en els últims estudis publicats per l’IPCC, que es coneixen com a Quart informe d’avaluació, l’any 2007. Aquest informe recull les afirmacions formalment acordades per l’IPCC respecte a les conclusions i incerteses clau contingudes en les contribucions dels 3 grups de treball per al Quart Informe d’Avaluació; els quals són :

–         Base científica del canvi climàtic

–         Impactes, adaptació i vulnerabilitat

–         Mitigació de les emissions

 

L’escalfament del sistema climàtic és inequívoc, tal i com evidencien ja els augments observats de la mitjana mundial de la temperatura de l’aire i del mar, el desglaç generalitzat de la neu i el glaç i l’augment de la mitjana mundial del nivell del mar (figura 1).

Figura 1. Variació observada de: a) mitjana de la temperatura de la superfície global; b) augment de la mitjana mundial del nivell del mar a partir de dades mareomètriques (blau) i de satèl•lit (vermell) i c) innivació a l’Hemisferi Nord en el període març-abril. Totes les diferències han estat calculades respecte les mitjanes corresponents durant el període 1961-1990. Les corbes allisades representen els valors mitjans desenals,mentre que els cercles denoten els valors anuals. Les àrees enfosquides representen els intervals d’incertesa estimats a partir d’una anàlisi completa de les incerteses conegudes (a i b) de la sèrie temporal c).

Dels dotze últims anys (1995-2005), onze figuren entre els dotze més càlids en els registres instrumentals de la superfície mundial (des de 1850). La tendència lineal a 100 anys (1906-2005), xifrada en 0,74°C [entre 0,56°C i 0,92°C] és superior a la tendència corresponent de 0,6ºC [entre 0,4ºC i 0,8ºC] (1901-2000) indicada al Tercer Informe d’Avaluació (TIA). Aquest augment de temperatura està distribuït per tot el planeta i és més accentuat a les latituds més septentrionals. Les regions terrestres s’han escalfat més ràpidament que els oceans (figura 2).

 

 

L’augment del nivell del mar concorda amb aquest escalfament (figura 1). De mitjana, el nivell dels oceans mundials ha augmentat des de 1961 a un ritme d’1,8 [entre 1,3 i 2,3] mm/any i des de 1993 a 3,1 [entre 2,4 i 3,8] mm/any, en part per efecte de la dilatació tèrmica i el desgel de glaceres, casquets de gel i mantells de gel polars.

 

 

No és possible esbrinar fins a quin punt aquesta acceleració entre 1993 i 2003 reflecteix una variació desenal o bé un augment de la tendència a llarg termini. La disminució observada en les extensions de neu i de glaç concorda també amb l’escalfament (figura 1).

 

 

Dades de satèl·lit obtingudes des de 1978 indiquen que la mitjana anual de l’extensió del glaç marí àrtic ha disminuït un 2,7 % [entre 2,1 i 3,3] per dècada, amb disminucions estivals encara més accentuades del 7,4 % [entre 5,0 i 9,8] per dècada. De mitjana, les glaceres de muntanya i la coberta de neu han disminuït en tots dos hemisferis.

  

Entre 1900 i 2005, la precipitació va augmentar notablement a les zones orientals del nord de Sud-amèrica, gran part de Nord-amèrica, Europa septentrional i Àsia septentrional i central, tot i que va disminuir al Sahel, al Mediterrani i al sud d’Àfrica i certes parts del sud d’Àsia. En tot el món, la superfície afectada per les sequeres ha augmentat probablement des de la dècada de 1970.

Figura 2. Ubicació dels canvis significatius constatats a les sèries de dades dels sistemes físics (neu, glaç i terreny congelat; hidrologia; processos costaners) i dels sistemes biològics (sistemes biològics terrestres, marins i d’aigua dolça) i variació de la temperatura de l’aire en superfície durant el període 1970-2004. La gràfica està basada en aproximadament 29.000 sèries de dades seleccionades d’un conjunt de 80.000, que corresponen a 577 estudis. La selecció respon als criteris següents: 1) abasta fins 1990 o més endavant; 2) abasta un període de 20 anys com a mínim i 3) mostra un canvi apreciable en alguna direcció, segons les avaluacions dels diferents estudis. Aquestes sèries de dades procedeixen de 75 estudis (dels quals prop de 70 són nous respecte els usats al Tercer Informe d’Avaluació) i contenen aproximadament 29.000 sèries de dades, de les quals 28.000 provenen d’estudis europeus. Les àrees en blanc no contenen suficients observacions de dades climàtiques per estimar-ne la tendència de la temperatura. Els requadres de quatre cel•les indiquen el nombre total de sèries de dades que mostren canvis significatius (filera superior) i el percentatge d’elles que concorda amb l’escalfament (filera inferior) per: i) regions continentals: Amèrica del Nord (AN), Amèrica Llatina (LA), Europa (EUR), Àfrica (AFR), Àsia (AS), Austràlia i Nova Zelanda (ANZ) i regions polars (RP) i ii) a escala mundial: extensions terrestres (TER), marines i d’aigua dolça (MAD) i globals (GLO). El nombre total d’estudis dels set requadres regionals (AN, EUR, AFR, AS, ANZ, RP) no coincideix amb el total global (GLO) ja que, excepte les xifres corresponents a la regió polar, les de les regions restants no inclouen els sistemes marins i d’aigua dolça (MAD). Els canvis registrats en grans extensions marines no s’han inclòs en el mapa.

És molt probable que a les zones terrestres en els últims 50 anys hagin estat menys freqüents els dies i les nits fredes, així com les glaçades, mentre que els dies i nits càlides hagin estat més freqüents. És probable que les onades de calor hagin estat més freqüents en la majoria de les àrees terrestres, que la freqüència de les precipitacions intenses hagi augmentat en la majoria de les àrees i que, des de 1975, la incidència de valors alts extrems del nivell del mar6 hagi augmentat en tot el món.

 

 

Les observacions evidencien un augment de l’activitat ciclònica tropical intensa a l’Atlàntic Nord des d’aproximadament 1970, amb escassa evidència d’augments en altres regions. No s’aprecia una tendència clara del nombre anual de ciclons tropicals. És difícil identificar tendències a llarg termini de l’activitat ciclònica, particularment abans de 1970.

 

 

De mitjana, les temperatures de l’Hemisferi Nord durant la segona meitat del segle XX foren molt probablement superiors a les de qualsevol altre període de 50 anys dels últims 500 anys i, probablement, les més altes al llarg de, com a mínim, els últims 1.300 anys.