Nova experiència: Finlandia!

Properament tindré la oportunitat de fer una estada breu gràcies a una beca del Ministeri a la seu central de l’empresa VAISALA a Vantaa, a pocs kilòmetres de Helsinki.

Vaisala és una empresa líder mundial en mesuraments ambientals i industrials. Amb més de 70 anys d’experiència,  segons la seva web, Vaisala contribueix a millorar la qualitat de vida, en proporcionar una àmplia gamma d’innovadors productes i serveis d’observació i mesurament per meteorologia, operacions crítiques de meteorologia i ambients controlats. L’empresa atén a clients en més de 140 països.

Amb seu a Finlàndia, el Grup dóna feina a més de 1350 professionals arreu del món. L’empresa té oficines i operacions a Finlàndia, Amèrica del Nord, França, Regne Unit, Alemanya, Índia, Xina, Suècia, Unió dels Emirats Àrabs Units, Malàisia, Japó i Austràlia.

Els negocis de Vaisala es distingeixen per la seva tecnologia avançada, desenvolupament i investigació, dinàmica i un alt grau d’especialització.

L’empresa s’organitza a partir de tres divisions: Meteorologia, Operacions crítiques de meteorologia i Ambients controlats. En concret, dóna servei a clients professionals de la meteorologia a través d’ofertes integrals per a les seves mesures, maneig de dades i necessitats d’advertències anticipades. Les Operacions crítiques meteorològiques es centren en clients com aeroports, carreteres, defensa i meteorologia crítica en el sector de l’energia. Proporciona productes i solucions per a donar suport a les decisions operatives dels clients fetes sota qualsevol condició climàtica. Ambients controlats dóna servei a clients industrials en l’automatització d’edificis, en el sector de la biologia i l’alta tecnologia, així com en sectors d’aplicacions industrials específiques. Ofereix una àmplia gamma d’instruments industrials per garantir la qualitat i productivitat operatives.

S’accepten comentaris, recomanacions, etc…

Effect of cloud-scattered sunlight on earth’s energy balance depends on wavelength of light

Accounting for wavelength effects will likely improve climate models

RICHLAND, Wash. – Atmospheric scientists trying to pin down how clouds curb the amount of sunlight available to warm the earth have found that it depends on the wavelength of sunlight being measured. This unexpected result will help researchers improve how they portray clouds in climate models.

Additionally, the researchers found that sunlight scattered by clouds — the reason why beachgoers can get sunburned on overcast days — is an important component of cloud contributions to the earth’s energy balance. Capturing such contributions will increase the accuracy of climate models, the team from the Department of Energy’s Pacific Northwest National Laboratory reported in Geophysical Research Letters earlier this month.

“The amount of the sun’s energy that reaches the earth’s surface is the main driver of the earth’s temperature. Clouds are one of the least understood aspects of climate change. They can block the sun, but light can also bounce off one cloud into another cloud’s shadow and increase the solar energy hitting earth,” said PNNL atmospheric scientist Evgueni Kassianov.

Cloudy dissonance: These cumulus clouds above Oklahoma both shade the earth and make shadows brighter. The larger ones have a distinct cauliflower shape, providing even more opportunities for light to bounce off of them.

White clouds

Clouds both cool down and warm up the earth’s surface. They cool the earth by reflecting some sunlight up into outer space, and they warm it by bouncing some sunlight down to the surface. Overall, most clouds have a net cooling effect, but atmospheric scientists need to accurately measure when they cool and warm to produce better climate models that incorporate clouds faithfully.

But it’s a hard number to get. Fair-weather clouds are big puffy white objects that bounce a lot of light around. They can make the sky around them look brighter when they’re there, but they float about and reform constantly. Cloud droplets and aerosol particles in the sky — tiny bits of dirt and water in the air that cause haziness — scatter light in three dimensions, even into cloud shadows.

To determine the net cloud effect, researchers need two numbers. First they need to measure the total amount of sunlight in a cloudy sky. Then they need to determine how bright that sky would be without the clouds, imagining that same sky to be blue and cloudless, when aerosols are in charge of a sky’s brightness. The difference between those numbers is the net cloud effect.

Rainbow energy

Researchers have traditionally estimated the net cloud effect by measuring a broad spectrum of sunlight that makes it to the earth’s surface, from ultraviolet to infrared. But clouds are white — that’s because the large water droplets within them scatter light of all colors almost equally in the visible spectrum, the part of the electromagnetic spectrum that includes the colors of the rainbow.

On the other hand, aerosols — both within clouds and in the open sky — bounce different-colored light unequally. Broadband measurements that fail to distinguish color differences might be covering up important details, the researchers thought.

Instead of taking one broadband measurement that covers everything from ultraviolet to infrared, Kassianov and crew wanted to determine how individual wavelengths contribute to the net cloud effect. To do so, the team used an instrument that can measure brightness at four different wavelengths of color — violet, green, orange, red — and two of infrared.

In addition, this instrument, a spectral radiometer at DOE’s Atmospheric Radiation Measurement Climate Research Facility located on the southern Great Plains in Oklahoma, allowed the team to calculate what the brightness would be if the day sported a cloudless, blue sky. The spectral measurements taken by the radiometer can be converted into the amount and properties of aerosols. Then aerosol properties can be used to calculate clear blue sky brightness.

Clouds Gone Wild

Comparing measured values for cloudy sky to the calculated values for clear sky, the researchers found that, on average, puffy fair-weather clouds cool down the earth’s surface by several percent on a summer day. Although clouds cool overall, two components that the researchers looked at — from direct and scattered sunlight — had opposite effects.

The direct component accounts for the shade provided by clouds and cools the earth. The second component accounts for the sunlight scattered between and under clouds, which makes the sky brighter, warming the earth.

“The sunlight scattered by clouds can heat the surface,” said Kassianov. “We all know that we can still get sunburned on cloudy days. This explains why.”

In the Oklahoma summer, the scattered-light effect measured by the researchers could be quite large. For example, if a cloud passed over the instrument, the measured cloudy sky brightness exceeded calculated clear sky value by up to 30 percent. Kassianov attributes that large difference to scattered sunlight being “caught on tape” by the radiometer.

“Sunlight scattered by three-dimensional, irregular clouds is responsible for the observed large difference. The one-dimensional cloud simulations currently used in large-scale climate models don’t capture this diffuse light,” said Kassianov.

Aerosols’ Day in the Sky

The team also found that the effect changed depending on the measured visible-spectrum wavelength, and whether the light was direct or scattered.

With direct light, the cooling caused by clouds was weakest on the violet end of the spectrum and strongest at infrared. With scattered light, warming caused by clouds was also weakest at violet and the strongest at infrared. Overall, the least cooling and warming occurred at violet, and the most cooling and warming occurred at infrared.

Because large droplets in clouds scatter sunlight almost uniformly across the spectrum, the clouds themselves can’t be the reason why different wavelengths contribute differently to the net cloud effect. Compared to cloud droplets, aerosols are more than 100 times smaller and scatter wavelengths differently. These results suggest that aerosols — which not only cause haziness but contribute to cloud formation as well — are responsible for the wavelength differences, something researchers need to be aware of as they study clouds in the sky.

“If you want to study how aerosols and clouds interact,” said Kassianov, “you need to look in the region of the spectrum where aerosol effects are significant. If you want to fish, you go where the fish are biting.”

---

Reference: Kassianov E., Barnard J., Berg L.K., Long C.N., and C. Flynn, Shortwave Spectral Radiative Forcing of Cumulus Clouds from Surface Observations, Geophys Res Lett, April 2, 2011, DOI 10.1029/2010GL046282.

 This work was supported by the U.S. Department of Energy Office of Science.

Tags: Environment, Fundamental Science, Climate Change, Atmospheric Science

Pacific Northwest National Laboratory is a Department of Energy Office of Science national laboratory where interdisciplinary teams advance science and technology and deliver solutions to America’s most intractable problems in energy, the environment and national security. PNNL employs 4,900 staff, has an annual budget of nearly $1.1 billion, and has been managed by Ohio-based Battelle since the lab’s inception in 1965. Follow PNNL on Facebook, LinkedIn and Twitter.

Article from: Mary Beckman, PNNL, (509) 375-3688 (April 22, 2011)

European Geosciences Union 2011

L’assamblea General de l’EGU cada any reuneix geocientífics d’arreu del món en un seguit de reunions que cobreixen totes les disciplines de la Terra, ciències planetàries i espacials.

És especialment important per als joves científics ja que les crides de l’EGU per proporcionar un fòrum on presentar els seus treballs i discutir les seves idees amb experts en tots els camps de les geociències és un escenari immillorable.

Aquest any, com ja es ve fent els últims anys, tindrà lloc a Viena (Àustria) del 3 al 8 d’abril.

Per a més informació: http://meetings.copernicus.org/egu2011/

PNNL: Pacific Northwest National Laboratory

I want to tell you some things about this Research Laboratory that I’m staying in a brief stay for four months.

It is located in Richland, on the sunny eastern side of Washington state. PNNL is one of the U.S. Department of Energy’s (DOE’s) ten national laboratories, managed by DOE’s Office of Science. PNNL also performs research for other DOE offices as well as government agencies, universities, and industry to deliver breakthrough science and technology to meet today’s key national needs.

The Laboratory

• provides the facilities, unique scientific equipment, and world-renowned scientists/engineers to strengthen U.S. scientific foundations for fundamental research and innovation
• prevents and counters acts of terrorism through applied research in information analysis, cyber security, and the non-proliferation of weapons of mass destruction
• increases U.S. energy capacity and reduces dependence on imported oil through research of hydrogen and biomass-based fuels
• reduces the effects of energy generation and use on the environment.

PNNL currently has approximately 4,900 staff members and a business volume of more than $1.1 billion. The William R. Wiley Environmental Molecular Sciences Laboratory, a DOE Office of Science national scientific user facility, is located on PNNL’s Richland campus. PNNL operates a marine research facility in Sequim, and has satellite offices in Seattle and Tacoma, Washington; Portland, Oregon; and Washington, D.C.

Battelle has operated PNNL for DOE and its predecessors since 1965. A unique feature of Battelle’s contract with DOE allows the staff to work for private industry. To learn more about PNNL, see the video, Advancing Transformational Science and Technology on PNNL’s YouTube channel and read the transcript.

 

 

 

Concretly, I’m in the Fundamental & Computational Sciences Directorate, at the Atmospheric Science & Global Change Division and in the Climate Physics Group.

This challenge is addressed by a combination of field measurements and modeling as part of the DOE Atmospheric Radiation Measurement program.

Climate and Cloud Physics

Global Climate modeling can be enhanced by the use of satellite and surface field measurements. Pacific Northwest National Laboratory researcher Chuck Long (my mentor) has developed the Total Sky Imager to remotely provide vital field measurements in real time. TSI uses a digital camera to collect hemispheric ”fish eye” images of the sky, which are then processed to infer what amount of the sky contains clouds at the monitored site.

• Modeling research on cloud and radiative processes.
• Data analysis and cloud property retrievals from ground-based remote sensing systems.
• Aerosol and cloud property retrievals from satellite-based instrumentation.
• Develop new process parameterization schemes for community climate models.
• Develop and evaluate new high-resolution global climate models.
• Develop instrumentation and conduct field observations for improving understanding of cloud processes and effects.

Much of the uncertainty in projections of global climate change is due to the complexity of clouds, aerosols, and cloud-aerosol interactions, and the difficulty of representing them in climate models. This challenge is addressed by a combination of field measurements and modeling as part of the DOE Atmospheric Radiation Measurement program. Improved instrumentation and methods for determining cloud and aerosol properties from surface and satellite measurements are developed. These retrievals are used to evaluate the clouds and aerosols simulated by global climate models. The evaluation guides further development of the cloud and aerosol parameterizations for the global climate models.

 

For more information, visit the website: http://www.pnl.gov/

El Programa de Medición de Radiación Atmosférica (ARM Program)

El Atmospheric Radiation Measurement (ARM) es un Programa Nacional del Departamento de Energía de los EE.UU. (DOE) destinado al estudio del cambio climático global a cargo de la comunidad científica nacional e internacional. Consiste en una red de estaciones terrestres altamente instrumentada, instalaciones móviles y aéreas, y una gran base de datos. El ARM colabora ampliamente con otros laboratorios, organismos, universidades y empresas privadas en la recopilación y el intercambio de datos. Algunos de los colaboradores de ARM son los laboratorios del DOE, la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA), la National Atmospheric and Spatial Administration (NASA), el Programa de Predicción del Cambio Climático, y muchos otros centros estadounidenses y universidades internacionales.

El ARM fue creado en 1989 para desarrollar algunos de los sistemas instrumentados de las estaciones terrestres y para estudiar los procesos de formación de nubes y su influencia en la transferencia radiativa. Esta infraestructura científica ahora incluye también un sistema para archivar los datos disponibles para su uso por parte de los científicos de todo el mundo a través del Servicio para la Investigación del Clima (Climate Research Facility).

El ARM Climate Research Facility es un servicio ofrecido por el DOE para el estudio del cambio global por la comunidad científica nacional e internacional. La investigación en esta área incluye el estudio de las alteraciones del clima, productividad de la tierra, de los océanos u otros recursos hídricos, la química atmosférica, y los sistemas ecológicos que pueden alterar la capacidad de la Tierra para sustentar la vida. La investigación del cambio global también incluye el estudio, seguimiento, evaluación, predicción, y las actividades de gestión de la información para describir y comprender:

–          La interactividad entre la física, la química y los procesos biológicos que regulan el sistema Tierra en su conjunto.

–          El ambiente único que ofrece la Tierra para la vida.

–          Los cambios que se están produciendo en el sistema Tierra y el medio ambiente, y cómo estos cambios se ven influenciados por las acciones humanas.

 

El objetivo principal del Programa ARM es incrementar el conocimiento de la interacción entre las nubes y los flujos radiativos atmosféricos, además de incorporar este conocimiento  en la mejora de los modelos climáticos. Desde una perspectiva observacional, el ARM se centra la obtención de mediciones continuas de campo de los flujos radiativos solar e infrarrojo térmico en la superficie de la Tierra, y todas las cantidades de la atmósfera que afectan estos flujos (Ackerman, T. and Stokes, G. 2003).

 

El ARM ha sido el primer programa de investigación sobre el clima en implementar un conjunto de instrumentos de vanguardia para la obtención de mediciones continuas de las nubes y propiedades de los aerosoles. Esta estrategia ha revolucionado la capacidad de recoger estadísticas a largo plazo de las propiedades detalladas de las nubes y ahora sirve de modelo para programas en todo el mundo.

 

El ARM ha formado relaciones muy importantes. Por un lado, ha hecho estrechas colaboraciones con centros de predicción meteorológica operacional. Los centros meteorológicos han encontrado que los datos de ARM son extremadamente útiles para la evaluación y la mejora de sus propios modelos. Y a su vez, han suministrado apoyo a la investigación e ideas para la comunidad ARM. El ARM Climate Research Facility se ha convertido en una parte integral de la colaboración internacional y de los programas de investigación patrocinados por el gobierno EE.UU. por organismos como la NASA y la NOAA. Este interés en todo el mundo predice un futuro exitoso para la teledetección de base en tierra para el modelado del clima y los pronósticos meteorológicos.

 

Además, actualmente las instalaciones e instrumental con el que cuenta el Programa ARM son las mayores y más importantes del mundo en lo que se refiere a investigación del clima sobre el terreno.

 

Pàgina web de l’ARM: http://www.arm.gov/

 

Más información bibliográfica de interés sobre el ARM Program:

–       Ackerman, T. and Stokes, G. 2003. The Atmospheric Radiation Measurement program (vol 56, pg 38, 2003). Phys Today, 56, 38-44.

–       Campbell, J., Hlavka, D., Welton, E., Flynn, C., Turner, D. and Spinhirne, J. 2002. Full-time, eye-safe cloud and aerosol lidar observation at atmospheric radiation measurement program sites: Instruments and data processing. J.Atmos.Ocean.Technol., 19, 431-442.

–       Clothiaux, E., Moran, K., Martner, B., Ackerman, T., Mace, G. and Uttal, T. 1999. The atmospheric radiation measurement program cloud radars: Operational modes. J.Atmos.Ocean.Technol., 16, 819-827.

–       Clothiaux, E., Ackerman, T., Mace, G., Moran, K., Marchand, R. and Miller, M. 2000. Objective determination of cloud heights and radar reflectivities using a combination of active remote sensors at the ARM CART sites. J.Appl.Meteorol., 39, 645-665.

–       Soden, B., Turner, D., Lesht, B. and Miloshevich, L. 2004. An analysis of satellite, radiosonde, and lidar observations of upper tropospheric water vapor from the Atmospheric Radiation Measurement Program. Journal of geophysical research, 109, 1-19.

–       Turner, D. and Goldsmith, J. 1999. Twenty-four-hour Raman lidar water vapor measurements during the Atmospheric radiation Measurement program’s 1996 and 1997 water vapor intensive observation periods. J.Atmos.Ocean.Technol., 16, 1062-1076.

–       van Zadelhoff, G., Donovan, D., Baltink, H. and Boers, R. 2004. Comparing ice cloud microphysical properties using CloudNET and atmospheric radiation measurement program data. Journal of geophysical research, 109, 1-15.

 

AuroraMax, utilitat Online per a Veure Aurores Boreals en directe

L’Agència Espacial Canadenca ha desenvolupat un sorprenent servei de webcam a través del qual es pot observar en directe les impressionants Aurores Boreals que es formen al nord del país …

http://www.asc-csa.gc.ca/fra/astronomie/auroramax/connecter.asp

Què és un doctorat?

The illustrated guide to a Ph.D.

Imagine a circle that contains all of human knowledge:

By the time you finish elementary school, you know a little:

By the time you finish high school, you know a bit more:

With a bachelor’s degree, you gain a specialty:

A master’s degree deepens that specialty:

Reading research papers takes you to the edge of human knowledge:

Once you’re at the boundary, you focus:

You push at the boundary for a few years:

Until one day, the boundary gives way:

And, that dent you’ve made is called a Ph.D.:

Of course, the world looks different to you now:

So, don’t forget the bigger picture:

Keep pushing.

Font: Matt Might

(http://matt.might.net/articles/phd-school-in-pictures/)

ELS NÚVOLS “ASPERATUS”

Es diuen núvols asperatus, una denominació provisional ja que donada la novetat del fenomen, encara no està catalogada com núvol en l’Organització Meteorològica Mundial.

En realitat des del 1951 no s’ha catalogat cap núvol nou, però, des de la The Cloud Appreciation Society s’està intentant que aquesta asperatus sigui inclosa com una nova classificació de núvol.

Aquestes ondulatus asperatus apareixen en forma de gran llençol ondulada i encara que tenen aquest aspecte de tempestuoses, no solen venir acompanyades de pluja i s’especula que estan formades per forts corrents de vent superiors a 2000 metres.

No obstant això, tot és força especulatiu ja que ara per ara, encara no es tenen clares les causes de formació d’aquestes espectaculars núvols.

La meva primera reacció al veure aquesta noticia va ser la de plantejar-me que potser era un “fake” (que sovint es publiquen per internet) i que per tant miraria de trobar més informació o preguntar a un expert si això podia ser cert. També vaig pensar que potser fos el pas transitori d’una espècie o varietat de núvol a una altra, o alguna cosa similar, però en tot cas tenia clar que no es tractava d’un nou gènere, dels 10 que hi ha declarats al “International Cloud Atlas”: Ci, Cc, Cs, Ac, As, Ns, Sc, St, Cu i Cb (llibre de referència quan es parla de núvols).

I com molt bé m’ha aclarit el Doctor Josep Calbó:

“En efecte, probablement aquests núvols i les seves fotos siguin reals,una altra cosa és que calgui una nova denominació, ja que podria ser que ja entressin en alguna de les existents. En tot cas, entenc que “asperatus” seria una verietat de “ondulatus”, que al seu torn és una espècie. Vull dir, que no canvia res fonamental (els gèneres)”.

Fonts i més informació:

Aquestes fotografies i moltes altres iguals o més espectaculars, les podeu trobar a la web oficial de Appreciation Cloud Society.

http://www.cloudappreciationsociety.org/gallery/index.php?x=browse&category=52&pagenum=1

http://www.cloudappreciationsociety.org/gallery/index.php?showimage=6017

Font (d’on he extret la noticia): http://aldea-irreductible.blogspot.com/2010/01/naturaleza-asombrosa-las-nubes.html

Agraïments: Roger Arbusé (GoniX), per fer-m’ho saber.

Un conte, un secret…

[…]

És que, si et dic la veritat, i que consti que jo no crec en el destí, però si en què ocorren coincidències, ella des de petita que ja pensava en els núvols… (que no vol dir que estigués als núvols!) …és una cosa molt especial, intentaré explicar-t’ho…

Mira, t’explicaré un secret que sap molt poca gent. No ho vagis explicant a tothom ara, eh?

Quan la Maria tenia 14 anys i se n’anava de viatge de final de curs de 8è d’E.G.B. a Mallorca (com tothom en aquella època, estic parlant de principis dels anys ’90), li va preguntar a la seva germana petita, que devia tenir uns 8 anyets:

– “Què vols que et porti de Mallorca?”

I la nena, tota sorpresa de què la seva germana li fes aquesta pregunta (ja que no acostumava a comprar-li regals…) s’ho va pensar durant uns segons, contestant despresa, abans que se’n desdigués del seu oferiment (ja que va creure que devia estar de molt bon humor per oferir portar-li alguna cosa de record), mentre mirava a la seva germana gran, i més pròxima per edat a ella que no per afinitat, com es pentinava, es maquillava i s’arreglava ben animada davant el mirall de l’armari de l’habitació de les noies de la casa, li va etzibar:

– “Un tros de núvol” – i do!! clar, ella sols sabia que per anar a Mallorca hi aniria amb vaixell, però que per tornar tornaria amb avió. I com que la petita no havia pujat mai a cap, ignorava que això no era possible,  ja que pensava que es podien obrir les finestres i tocar els núvols! Imagina’t que innocent que era!!

Així que, la Maria tota sorpresa, es va girar cap a la petita tot pensant: “Com pot ser que no sàpiga una cosa tan evident?”.

–  Però escolta, hi com vols que te’l porti un “tros de núvol?!” – li va preguntar mig encuriosida mig molesta, ja que esperava una resposta molt més simple i que no li compliqués la vida… Al cap de vall ella li havia fet aquest oferiment gairebé per compromís, o per pena?, ja que veia que es quedaria tot l’estiu a casa avorrida i en canvi ella gaudiria de dues setmanes de viatge a Mallorca!

– Dons agafes un pot, d’aquí de casa, i quan estiguis a l’avió obres un momentet la finestreta, n’agafes una mica i tanques el pot desseguida. Així em podràs portar el “tros de núvol” a casa tal i com l’has recollit! – Va contestar, ben emocionada perquè ni ella es creia la gran idea que havia tingut!

“Déu ni do” – va pensar la Maria – “… no em podia haver demanat alguna cosa més “normal”? Qualsevol nen o nena de la seva edat m’hagués demanat un cosa material: una pilota, una samarreta, una ensaïmada, un joc, jo què sé… però “un tros de núvol”?… Aquesta nena ens ha sortit més rara…, ara vés com li explico jo que això no és possible?”

– Segur que no prefereixes una altra cosa, mira que et puc portar el que tu em demanis, eh? – va intentar convèncer-la.

– Mmmmhhh, no!… prefereixo “un tros de núvol” – va insistir l’esquitx.

– Podent demanar qualsevol altra cosa…  que innocent que ets!- va contestar, mig enfument-se de la innocència de la seva germana petita… – És que precisament això no t’ho puc portar…

– No? Perquè no?

– Dons perquè als avions no et deixen obrir les finestres… entre altres coses.

– Ah no? Bueno, és igual, tu l’obres un moment (sense que et vegi ningú) i m’agafes el tros de núvol amb el pot i ja està, no?

– Nooo!! com t’ho puc explicar… és que… no es poden obrir les finestres perquè no hi ha maneta per obrir-les!! Ho entens?

– Ah no? no és com en el tren? o el cotxe? … snif… snif… ;-(

– No és possible petita, què hi farem… jo ja t’ho portaria, però no es pot… A més, què et penses que recolliria amb el pot? què penses que et portaria?

– …..mmmmhhh dons no sé! per això vull que m’ho portis! per veure-ho de prop, a veure com és!… ara que… clar… tot plegat deu ser aire i aigua barrejat, no? o què és? M’ho expliques siusplaaau!?

– Dons ara que ho dius… no ho sé… suposo que sí, això que tu dius, però bueno ara no m’atabalis… que tinc molta feina, que encara m’he de maquillar… Va ves a jugar i no molestis… Ja et compraré el que jo cregui i ja està, vale?

“Vaja, quin rotllo” – se’n va anar amb la cua entre cames l’esquitx tota decebuda… – “Però jo quan sigui gran i vagi amb avió ja intentaré d’agafar un tros de núvol! perquè no ho acabo d’entendre això de no poder obrir la finestreta…”

Finalment, no sé si té importància saber que li va portar la Maria a la seva germana, però perquè no et quedis amb el dubte t’ho explicaré:

Tot va succeir una nit d’estiu (com en la cançó d’en Tomeu Penya) mentre la petita jugava molt avançat el vespre pel carrer amb els amics (cosa que ara ja no poden fer els nens d’avui en dia, per desgràcia!), va aparèixer la seva germana Maria des de la llunyania de la plaça del poble, i ella la va anar a abraçar corrent!

– “Ja has tornat? No ens havies avisat que tornaves avui!” – va dir-li tota emocionada i alhora encuriosida perquè al capdavall ella encara tenia l’esperança que li hagués portat el que ella desitjava…

– “Si! Hem tornat aquesta tarda i ara hem arribat al poble! Estic ben cansada! Per cert, vols que et doni el teu regal que et vaig prometre? o prefereixes que arribem fins a casa?”

– Vale! Dóna-me’l ara – va dir obrint els ulls tota emocionada…. – “què serà?… Què serà?…” – pensava emocionada

– Té!

La petita va obrir el paquet embolicat amb cura i va descobrir una samarreta amb un pallasso dibuixat al mig. Però va notar que no era una samarreta normal… perquè tenia relleu…

– Posa-te-la, ja veuràs… – va dir la Maria.

– A veure? Aaaaahhh que guay!! fa un soroll quan pitges el nas del pallasso!!

– Si! T’agrada?

– Si!! moltes gràcies!! – li va dir mentre anava corrent a ensenyar la seva samarreta nova als seus amics i amigues vespertins.

L’endemà al matí, lògicament, se la va voler tornar a posar… i va descobrir sorprenentment, tot jugant amb el seu amic de l’altre costat del carrer, que quan premia el botó sorollós sonava de tal manera que les orenetes semblaven contestar-li i volar sobre seu. I quan més el pitjava i quan més soroll feia amb la samarreta més se li acostaven cridant les orenetes!!

El seu amic i ella van estar imaginant durant dies com es podien arribar a comunicar amb les orenetes, les quals aviat marxarien perquè arribaria el fred i emigrarien a l’Àfrica, on s’estan millor a l’hivern.

I així va ser com va acabar aquell estiu del ’91: havent connectat amb la natura, si bé no de la manera que ella hagués desitjat, però d’una manera més factible o potser fruit de la imaginació de dos nens que jugaven al carrer a mig matí sota la llum del Sol, feliços i innocents, ignorant el futur que els esperava…

Quan vaig recordar això, no fa gaire i arran dels últims fets esdevinguts en aquests últims anys de la meva vida, vaig començar a creure que és ben cert aquell refrany que diu que “cadascú recull el que sembra” … potser trigarà més o menys temps, però al final pot ser que es compleixin alguns dels teus somnis si persisteixen al llarg del temps, i si de veritat són la teva passió…

Molts cops, després d’aquests record…  me n’han vingut d’altres al cap: com ara que el primer llibre que es va comprar la meva germana petita (amb els seus propis diners, i dins d’una gran llibreria molt important de Mataró, la “Robafaves” – la coneixes? – , va ser, i no cap altre, el “Quin temps farà?” de l’Alfred Rodríguez Picó (Ed. Proa, 1988)!! Això si que és una curiosa coincidència…

I és més, la petita “Polon” m’ha explicat que algunes amigues de la infància o de l’Institut, quan se les ha trobat ara de gran i els ha explicat en el que està treballant, es veu que li diuen:  “Ah si!! és que a l’Institut jo recordo que ja deies que tu volies ser dona del temps o coses per l’estil…”  n’hi ha per al·lucinar! perquè ella jura que no es recorda de tot això que li diuen les seves amistats… La veritat és que ja tot apuntava clarament cap on s’encararia el seu futur, i torno a repetir que no crec en el destí.

Tot hi això, no s’hagués imaginat mai que tindria tanta sort de poder treballar del que realment li agrada i l’ha motivada sempre! Alhora que l’ha preocupat, per exemple: “el canvi climàtic global: és inequivoc, antropogènic, imprevisible i oportú” i no se sap cap on ens portarà com a espècie humana que som i que domina, malgrat tot, per sobre de totes les altres. En definitiva, per això no podia haver escollit una professió millor que la que ara té. Veurem on la portarà, o com diria algú que cregués en el destí: “Veurem que li ha preparat el destí”.

La vida dóna moltes voltes!! no m’ho hauria imaginat mai!!

Ah!! I recorda… no li  expliquis a ningú tot això, si pot ser… d’acord??

[…]

El NOAA informa: la temperatura global de la superfície del mes de setembre del 2009 va ser el segon més calorós

El NOAA (National Oceanic and Athmosferic Administration, US) recentment ha informat a la seva pàgina web que la temperatura de la superfície dels oceans i la terra globalment combinades han batut un rècord de ser el segón setembre més calorós; d’acord amb el “National Climatic Data Center” que el NOOA té a Asheville, Carolina del Nord.

Basat en els registres que es remunten fins al 1880, els analisis mensuals que fa el  “National Climatic Data Center” és una part de la sèrie de serveis que el NOAA ofereix.

Científics del CNDC també van informar que la mitjana de la temperatura de la superfície de la terra per setembre va ser la segona més calorosa de la història, darrere de la de l’any 2005. A més, la temperatura global de la superfície de l’oceà estava empatada amb el cinquè any més calorós registrat durant un setembre.

Anomalies de la temperatura global de la superfície (º F) pel mes de setembre de 2009. (Font: NOAA)

Global Temperatre Highlights:

• La temperatura de la superfície de l’oceà i de la terra globalment combinada va ser de 1,12ºF per sobre de la mitjana del segle XX de 59,0 ºF. Per separat, la temperatura global de la superfície terrestre va ser de 1,75 ºF per sobre de la mitjana del segle XX de 53,6 ºF.
• La major calor es va produïr a través del Canadà i al nord i l’oest dels Estats Units. Més càlides del normal també van prevaler les condicions de tot Europa, la major part d’Àsia i Austràlia.
• La temperatura de l’oceà a tot el món vinculats amb el 2004 com el cinquè més calorós de setembre sobre registre, 0,90 ºF per sobre de la mitjana del segle XX de 61.1 ºF. L’oceà Antàrtic, a prop del sud i el Golf d’Alaska apareix més fresc notable de les temperatures mitjana.

Altres aspectes destacats:

• De gel del mar Àrtic cobria una mitjana de 2.1 milions de quilòmetres quadrats al setembre (la tercera més baixa per a qualsevol setembre des que van començar els registres el 1979). La cobertura va ser de 23,8% per sota de la mitjana de 1979-2000, i el 13 de setembre consecutius per sota de la mitjana de gel del mar Àrtic mesura.
• Del mar de gel de l’Antàrtic mesura al setembre va ser del 2,2% per sobre de la mitjana de 1979-2000. Aquest va ser el tercer grau de setembre al registre, per darrere de 2006 i 2007.
• Typhoon Ketsana 2009 es va convertir en el segon cicló tropical més mortal fins ara, arribant gairebé a cobrar-se 500 vides a les Filipines, Cambodja, Laos i Vietnam. La tempesta va afectar Filipines el 26 de setembre, deixant el 80% de Manila submergida.

El gel marí de l’Àrtic assoleix el 3er mínim més baixen extensió:

El 12 de setembre del 2009, l’extensió del gel marí a l’Àrtic va arribar al tercer nivell més baix mai registrat des que els registres per satèl lit van començar al 1979. El “National Snow and Ice Data Center” estima que la mesura global va descendir a 5,1 milions de quilòmetres quadrats, molt per sota de la mínima mitjana de 6,71 milions de quilòmetres quadrats (1979-2000). Només en els anys 2007 i 2008 hi ha hagut menor extensió de gel. El petit augment el 2009 es va deure principalment a la difusió de gel causada pels forts vents polars. La concentració de gel i el seu gruix, però, no han augmentat.

A l’enllaç següent podreu veure un vídeo molt il·lustratiu d’aquest fet:

http://www.nnvl.noaa.gov/MediaDetail.php?MediaID=306&MediaTypeID=2

Requisits tecnològics: Adobe Flash Player, Apple QuickTime
Referència: National Snow and Ice Data Center de notícies
Copyright: National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA)